La vulnerabilitat social ha crescut amb la pandèmia i s’ha afegit a la precarització fruit de l’anterior crisi, la iniciada el 2008 amb la fallida de Lehman Brothers. Portem més d’una dècada en què massa gent ha perdut el tren vital: la manca de feina i d’habitatge són dues realitats duríssimes que es retroalimenten. I davant d’aquesta situació, les polítiques socials per fer-hi front, per evitar situacions degradants impròpies d’una societat malgrat tot opulenta com la nostra, no acaben de funcionar. És veritat que hi ha hagut un canvi substancial a l’hora d’abordar des dels poders públics aquesta realitat, amb la injecció de recursos (una política molt diferent de la de retallades socials de l’anterior crisi), però en la pràctica els ajuts no arriben.
El cas del Segundo, el veí de Sants que aquesta setmana passada es va suïcidar quan l’anaven a desnonar del pis de lloguer, és una tragèdia que s’hauria pogut evitar si els mecanismes de la moratòria de desnonaments funcionessin bé. Però el reial decret estatal presenta ambigüitats i, per tant, és molt interpretable. La petició, per part de la justícia, de més paperassa de la necessària acaba deixant desprotegides persones que, com el Segundo, tenien un informe de vulnerabilitat dels serveis socials que acreditava que no disposaven “de prou ingressos econòmics”. És precisament a les persones en una situació desesperada a qui més costa fer front a una burocràcia que els supera. La vulnerabilitat també és això. Si la moratòria -que si no s’allarga s’acabarà el 9 d’agost- no pot evitar casos com aquest, és que no funciona.
Tampoc no està funcionant l’ingrés mínim vital (IMV), una prestació anunciada fa un any per la Moncloa i que està en marxa gràcies a un altre reial decret -encara l’ha de validar el Congrés-. Segons el president Pedro Sánchez, havia d’arribar a 850.000 famílies, però -vistes les dades del mateix ministeri de la Seguretat Social- l’últim més només l’han cobrat 270.000 tot i el milió i mig de peticions tramitades. A Catalunya, s’han aprovat només el 14,3% dels expedients tramitats i l’11,4% dels rebuts. A més, en el cas català s’estan generant duplicitats i confusions amb la renda garantida de ciutadania.
De nou, doncs, alguna cosa no s’està fent bé. Els demandants han de demostrar que tot l’any anterior han tingut un ingrés mensual inferior a 460 € (aquest és l’import de l’IMV per a algú que viu sol) i normalment han d’esperar sis mesos a rebre una resposta. Altre cop es topa amb la burocràcia i la lentitud. Al País Basc, amb competències per gestionar l’IMV, la taxa d’aprovació d’expedients és del 85% (a Espanya se’n deneguen el 73%). El ministeri diu que està d’acord en traspassar aquesta gestió també a la Generalitat i la resta d’autonomies, però de moment no s’ha fet.
El cas és que s’està responent amb una exasperant ineficàcia a una emergència social. Amb les entitats socials ofegades i la població en extrema pobresa al límit, la lentitud, la descoordinació i la ineficàcia de les administracions resulten imperdonables.
