La pobresa extrema que no volem veure
La mort d'una parella asfixiada dins d'una barraca a Montcada i Reixac, en un assentament a la riba del riu Besòs amb mig miler d'infrahabitatges, ens posa cara a cara davant d'una realitat d'extrema pobresa amb la qual convivim sense veure-la, o sense voler-la veure. És com els sensellar que viuen al carrer, que sovint tenen la sensació de ser éssers transparents als ulls de la gent. Les dues víctimes d'ara, que tot fa pensar que van morir per inhalació de fum, s'afegeixen a la família (pares i dos fills molt petits) que el 30 de novembre van perdre la vida en uns baixos ocupats a la plaça Tetuan de Barcelona, a l'Eixample, a causa d'un incendi que s'hi va declarar. Són realitats que tenim a tocar. Ni la suma de serveis socials i entitats del Tercer Sector dona l'abast per atendre una creixent pobresa que es queda als marges de tot, en una complicada subsistència. Com sabem bé, l'arribada del fred és el moment més crític. Són situacions enquistades que han anat a més: la crisi del coronavirus quan encara no havíem acabat de sortir de la crisi econòmica anterior ha posat molta gent al caire de l'abisme. "Aquí no han vingut mai els serveis socials, només la policia a avisar-nos perquè no fem focs gaire alts. Això és la frontera", deia ahir una veïna de l'assentament de Montcada i Reixac, una oblidada terra de ningú. La mateixa alcaldessa de la població, Laura Campos, impotent, descriu la situació com una favela en creixement constant en plena àrea metropolitana. En el cas de Tetuan, al cor de Barcelona, els serveis sí que hi estaven a sobre, i el nen gran estava escolaritzat. Però no se'ls havia pogut facilitar un habitatge digne i legal.
Estem, doncs, davant d'un problema perfectament detectat i conegut per les autoritats i per les entitats que miren de tapar forats enmig d'una allau de situacions extremes. Però ni unes ni altres, ni la suma coordinada de les dues, no se'n surten. Amb el resultat que, en realitat, estem davant d'una emergència que de tan òbvia l'hem acabat normalitzant, per no dir banalitzant amb un autoindulgent "ja se sap". Són ciutadans de tercera categoria, sovint sense dret a vot, sense papers, que no compten. Per tant, el seu problema, la seva misèria, la seva fragilitat, no ens la fem nostra. Són l'últim graó dels expulsats del sistema pel triple còctel d'atur, precarietat laboral i dificultats d'accés a l'habitatge.
Però de la mateixa manera que amb els Jocs del 1992 es va aconseguir posar fi al barraquisme a Barcelona, ara caldria un pla d'ambició social, i d'abast català, per erradicar aquest nou barraquisme que ha anat creixent als marges de les àrees metropolitanes del país. ¿O potser estem disposats a conviure, com si no passés res, amb realitats tan dures com aquestes, que comporten mort per asfíxia o incendi, dins d'infrahabitatges, de persones que viuen en condicions tercermundistes? ¿És aquest, el país que volem? ¿Són o no són, aquestes persones, part de la nostra societat?
