La fractura social del coronavirus
BarcelonaAl costat dels dramàtics efectes sobre la salut –ja hem arribat als 15.000 morts– i la sanitat, la societat catalana està pagant una enorme factura econòmica i social pel coronavirus. Una factura que és també una fractura. Les entitats socials alertaven fa uns dies que el 90% acabaran aquest any amb pèrdues a causa del sobreesforç que han hagut de fer per atendre unes necessitats d'assistència que s'han disparat. Una de cada tres entitats ha hagut de demanar préstecs. "La situació econòmica de les entitats socials està al límit i posa en risc la seva viabilitat", adverteix la Taula del Tercer Sector. A més de les actuacions d'urgència que han hagut de fer, també pateixen el retard en el pagament de 256 milions per part de les diferents administracions: el principal morós és la Generalitat, a qui correspon el 63% d'aquests impagaments. Ens trobem, doncs, que la situació al carrer és crítica a causa de la caiguda en picat d'ingressos de moltes famílies, i que ni les administracions ni les entitats no tenen prou capacitat per fer front a la situació.
Oxfam Intermón ha calculat que aquest 2020 la pobresa augmentarà a Catalunya un 9,4%, mentre que l'índex Gin que mesura la desigualtat pujarà 1,2 punts. El nombre de persones que el 2019 vivien sota el llindar de pobresa se situava en el 19,5% de la població, un percentatge que havia anat millorant els darrers anys (el 2018 era del 21,3%) però que ara de cop està experimentant una gran crescuda. La deficient posada en marxa de l'ingrés mínim vital (des del primer moment hi va haver un col·lapse administratiu per la gran demanda d'ajuts), els endarreriments en els pagaments dels ERTO i l'insuficient (i de nou ineficaç) oferta d'ajuts als autònoms estan abocant moltes famílies a situacions límit. Com expliquen els responsables a peu de carrer de les entitats socials, estan atenent persones que mai havien hagut de demanar menjar o ajuts de cap mena. Són els nous pobres. I després hi ha els col·lectius ja de per si precaris, on plou sobre mullat, amb la immigració com la baula més feble de la cadena, però també les dones i la infància. La pobresa, doncs, fa créixer les desigualtats perquè creix també desigualment.
En la mesura que la presència del covid-19 no remeti i que, per tant, s'hagin de mantenir les mesures restrictives de la vida social, amb l'afectació econòmica que suposen, el flagell de la pobresa seguirà present. Hi ha, a més, el temor que la sortida de la crisi sanitària dugui d'entrada una altra sotragada econòmica, i per tant també social, amb la desaparició dels ajuts dels ERTO, que fins ara han permès sostenir molts negocis i famílies. Caldrà veure, per tant, com se surt d'aquesta doble crisi sanitària i econòmica. De moment, almenys a Catalunya i el conjunt de l'Estat, ni amb la consigna internacional a favor de l'endeutament públic no s'ha pogut evitar el fort increment de la pobresa: la resposta de les administracions ha estat lenta, escassa i maldestra. Ja veurem què passa un cop el virus comenci a ser doblegat.
