L'orde dels Jesuïtes ha comptabilitzat, en el cas de Catalunya, 145 víctimes d'abusos sexuals per part de 44 agressors des del 1948 fins avui. Són 75 anys d'impunitat. I segurament és la punta de l'iceberg. Han passat moltes dècades i hi ha hagut una gran opacitat i encobriment. La mateixa idiosincràsia de l'orde impedia o dificultava que les denúncies s'arribessin a verbalitzar per part dels alumnes o de les famílies. Prevalia la por, la vergonya o un temor reverencial. Molts casos, per tant, no es devien denunciar. El pas que ara s'ha fet és rellevant. Més val tard que mai. Però queda molt per fer.
La majoria dels agressors ara documentats són capellans (29), i entre els afectats predominen els menors d'edat (137). Els principals centres afectats són les macroescoles que l'orde té al carrer Casp de Barcelona i al barri de Sarrià, els dos principals centres d'una institució educativa de referència. La institució religiosa ha entonat un mea culpa necessari: "No vam protegir els menors, no vam escoltar les víctimes, els mecanismes no existien, i si existien, no van actuar", ha dit el delegat i portaveu dels jesuïtes de Catalunya, Pau Vidal. És suficient? Algunes víctimes legítimament demanen que hi hagi una petició de perdó més explícita i personal, i retreuen que no se'ls ha deixat participar en l'elaboració de l'informe.
El cas és que estem davant d'una dura realitat històricament persistent i silenciada. I que venint d'una institució que fa bandera de la seva autoritat moral, resulta especialment greu. El que un cop més es posa en evidència és que l'Església catòlica té un problema estructural amb els abusos a menors, un problema derivat en bona mesura de la pràctica del celibat, fet que en cap cas s'ha abordat dins la institució.
Només la intervenció del papa Francesc ha impulsat els últims anys un canvi d'actitud al voltant dels abusos amb l'objectiu de reconèixer el mal causat i de posar-hi llum i fre. Les seves directrius, però, costa que siguin realment assumides. Des de les altes instàncies eclesials se segueix tendint a buscar ovelles negres sense entrar en el problema de fons: els encobriments, els silencis hipòcrites i còmplices, la manca de controls, les reincidències. L'autocrítica encara és tèbia, igual que l'assumpció de responsabilitats. Així s'ha vist amb la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que tot just ara impulsa un sistema d'identificació de casos i de compensació a les víctimes, que no serà vinculant i que s'aplicarà a través d'una comissió interna. No està clar si en aquest òrgan s'hi inclourà algun representant de les víctimes.
En aquest context, l'informe dels Jesuïtes de Catalunya és prou exhaustiu i explícit. Es detallen casos, es donen noms i s'assenyalen deficiències internes, en especial "una clara omissió del dret d'ajuda". Malgrat que la majoria de casos han prescrit o no hi ha possibilitat de recorregut a la justícia ordinària per la mort de l'acusat, sí que es traslladaran a la Fiscalia sis casos no prescrits. És un pas. Però encara falta molta feina i contundència per fer net de la plaga dels abusos sexuals a l'Església.
