Hi ha un famós cartell del Servei de Propaganda de la Generalitat republicana durant la Guerra Civil amb el lema "Feu tancs!" El va dibuixar Martí Bas. A sota, reblava: "Són els vehicles de la victòria". La indústria de guerra, per cert pilotada per l'aleshores conseller Josep Tarradellas, home fort del govern Companys, va mobilitzar moltes antigues fàbriques requisades. A l'emergència de la guerra s'hi va respondre amb una acció pública contundent, amb implicació privada forçada (i polèmica, esclar). En tot cas, es va actuar amb decisió. Ja aleshores, Tarradellas va demostrar ser un polític de raça amb esperit de servei i pragmàtic. Com es troba a faltar aquesta tipologia de polític!
Avui patim una gravíssima crisi habitacional. És una de les grans preocupacions socials i la principal font de precarietat. Els desnonaments, les ocupacions i el sensellarisme estan a l'ordre del dia. Sense un habitatge estable, és impossible promoure cap mínim arrelament o integració en la nostra societat, tant dels immigrants com de molts autòctons. Com es pot reclamar a algú que adopti la nostra llengua i costums si no té ni on viure? Com es pot criticar que la gent caigui en la deriva de l'extrema dreta quan se l'expulsa als marges de l'infrahabitatge?
Avui, pels nostres mòbils haurien de circular cartells i mems amb el lema "Feu pisos!" Pisos socials, a preus raonables. Molts. En falten a milers. Només amb una política quantitativament ambiciosa i persistent de construcció de pisos socials es podrà revertir la situació. Només amb molt parc públic permanent, ben mantingut, hi haurà capacitat d'incidir en la moderació dels preus del mercat. Una política així ha de ser d'abast com a mínim metropolità barceloní, per no dir català. És a dir, ha de tenir al darrere totes les grans administracions: Generalitat, Estat, Ajuntament de Barcelona, els altres grans ajuntaments del país, les diputacions i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). I ha de ser fruit d'un acord suprapartidista al marge de les dinàmiques electorals i d'un acord amb el sector privat, tant constructores com bancs.
L'acord firmat entre l'Incasòl (Govern) i l'Ajuntament de Barcelona per tirar endavant 637 pisos en cinc anys (i 1.700 si es compta una segona fase prevista) és un primer pas important. No pot ser que, a causa de l'avançament electoral, s'hagi aturat. Per què? Ara mateix, les dificultats per formar govern encara el poden endarrerir més. Això és un desastre. És exactament el que no hauria de passar. La política ha de servir sobretot per resoldre els problemes de les persones. I el de l'habitatge és molt greu perquè reverbera en totes les dificultats de la cohesió social. Els fills de famílies sense un habitatge digne i estable no poden seguir bé els estudis; els avis abocats a desnonaments són l'estampa més cruel de la vellesa; els joves obligats a compartir pis no es plantegen ser pares fins a edats molt avançades (d'aquí que Catalunya tingui una de les taxes de natalitat més baixes del món). Podríem seguir amb més exemples.
Fer pisos socials és peremptori, com també ho és regular els lloguers i frenar els pisos turístics (sobretot els il·legals) i els de temporada.
