Ho hem vist amb la Casa Orsola. Un episodi més, aquest cop amb final feliç per als llogaters i moltes preguntes sobre el futur de les altres Cases Orsola que hi ha a Barcelona. Una flor no fa estiu. Expliquem cada dia una crisi residencial amb moltes arestes, amb una amplíssima casuística. Avui mateix recollim la trista realitat d'un estudiant de FP –un molt bon estudiant– d'origen marroquí que ha hagut de viure al carrer: l'ajut dels professors l'ha salvat i ara està pendent d'una solució més estable. És un cas extrem. N'hi ha d'altres de molt més quotidians i menys dramàtics, però igualment preocupants: molts joves de famílies de classe mitjana (entesa com un ampli calaix de sastre) que no poden emancipar-se perquè els preus estan disparats. Els topalls de les zones tensionades han frenat l'alça, però no és suficient. L'oferta no creix. El turisme i els inversors estrangers segueixen tibant el mercat a l'alça. I es manté un volum important de pisos buits.
Cal trencar aquestes disfuncions amb polítiques efectives i pragmàtiques. Ampliar vigorosament l'oferta és la solució més evident, una ampliació que ha d'arribar per l'acció conjunta del sector públic i el privat. La construcció d'habitatges a Catalunya va augmentar el 2024 un 8,2% respecte al 2023, però els 15.604 immobles iniciats continuen estant per sota de les 25.000 unitats anuals que la Generalitat considera necessàries. Són dades de l'estudi anual que fa l'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE), que lamenta un retard en la construcció de pisos que s'arrossega des del 2009. Portem, doncs, tres lustres al ralentí. El sector privat ho atribueix a quatre factors: manca de sòl, inseguretat jurídica, falta de polítiques d’habitatge efectives i lentitud administrativa. Hi ha ajuntaments que triguen més d'un any a tramitar llicències d'obres, quan el termini legal és de dos mesos.
En el cas de Barcelona ciutat, l'any passat s'hi van iniciar 1.151 habitatges, un 10,8% menys que el 2023. La capital té un problema gravíssim, un problema, però, que, més enllà de si cal mantenir la reserva del 30% d'habitatge protegit en les noves promocions que sembla que ha desincentivat, s'ha d'abordar a escala metropolitana, amb una gran acció concertada que inclogui la solució del transport públic: viure lluny del centre no ha de ser problema si les connexions per tren o metro són bones, cosa que evidentment ara no passa. Habitatge i mobilitat són vasos comunicants. Aquí és on ha d'entrar la planificació i la inversió pública. L'escepticisme dels constructors pel que fa al compromís del govern d'Illa de construir 50.000 pisos va en aquest sentit: es valora la "bona intenció", però s'hi troba a faltar un pressupost associat que permeti creure-hi.
Ara mateix el crit ciutadà és "pisos, pisos, pisos!". El dring de les claus a les manifestacions ha esdevingut un lloc comú. Són una reclamació i una necessitat àmpliament compartides. Pisos assequibles que facin real el dret a l'habitatge. En ple segle XXI, en una societat avançada com la catalana, costa d'entendre que hàgim reculat en termes d'habitatge. El sensellarisme, els llits calents, l'infrahabitatge, els rellogats, els pisos pastera o l'amuntegament estan a l'ordre del dia. És peremptori sortir del forat.
