La diagnosi no és nova. Espanya té un problema greu d'accés a l'habitatge fruit de la mala gestió de molts anys, que és especialment sagnant en el cas del lloguer públic. El que sí que sorprèn de l'Informe anual 2023 presentat pel Banc d'Espanya és la magnitud de les xifres de les quals parlem, i sobretot la comparació amb els altres països desenvolupats. Segons l'informe, que fa servir dades de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) actualitzades aquest 2024 i que fan referència a l'any 2020, a Espanya hi ha només 290.000 immobles destinats a lloguer social, un 1,5% del total. La mitjana de l'OCDE supera el 5% i la dels països de la UE, el 9%. Per situar-nos a la mitjana caldria destinar 1,5 milions d'habitatges nous a lloguer social i, per això, des de l'organisme supervisor es recomana de manera insistent que hi hagi un pla a llarg termini, pactat amb totes les forces i administracions, que permeti multiplicar en un 150% la construcció d'un gran parc d'habitatge públic.
Sobre el paper està molt bé. Però abans d'entrar amb les receptes que es proposen, cal recordar el passat. Espanya, i molt en concret Barcelona, tenia un important parc públic d'habitatge que es va anar venent, de manera que en va perdre el control. I això no sols pel que fa al parc construït durant el desarrollismo, sinó també en les últimes dècades. Si Àustria o els Països Baixos encapçalen avui amb molta diferència el rànquing de països amb més lloguer social és, precisament, perquè han mantingut aquesta política de propietat i gestió pública al llarg de les dècades, de manera que avui són l'enveja d'Europa. A Espanya hem tingut molts anys de polítiques ultraliberals i privatitzadores, fins i tot amb partits suposadament d'esquerres, i això ha encarit el preu del sol –que a més és cada cop més escàs, especialment a Barcelona– i per descomptat els habitatges. Si es torna a construir a gran escala des de les administracions, aquest cop caldrà assegurar que es blindarà la propietat pública de cara a les següents generacions.
Posar en marxa les promocions públiques d'habitatge, a més, és un procés lent i pesat. S'ha de pensar, efectivament, a llarg termini –mínim deu anys, com assenyala el Banc d'Espanya–, i això vol dir que es necessiten dues legislatures o més. Es requereix, doncs, un consens polític i una col·laboració entre administracions que fins ara no ha estat fàcil, i uns objectius clars i compartits per a tothom. Possiblement és en aquest terreny, el de l'habitatge, on més necessari és un gran pacte de país. Sabem que és el rovell de l'ou de les desigualtats socials i, per tant, on s'ha d'incidir amb més contundència. Són necessàries inversions públiques a gran escala, i també un control del mercat immobiliari, més intervencionista del que hi ha hagut fins ara. Tant pel que fa a assegurar la propietat pública com en la distorsió que suposen els pisos turístics o de temporada, per exemple. Les propostes que es fan des del Banc d'Espanya haurien de ser un revulsiu per començar a engegar ja les solucions.
