La proposta de Brussel·les de limitar a un màxim d'entre 20 i 28 els dies a l'any els que poden sortir a pescar les barques de pesca d'arrossegament al Mediterrani pot suposar, segons denuncia la flota pesquera, l’estocada definitiva a un sector que ja està molt enfonsat. La mesura ha trobat una oposició frontal i transversal a Catalunya i Espanya, que en el terreny polític uneix d'Esquerra a Vox, passant pel PSC i Junts. "Cal que la UE reconsideri unes limitacions que poden ofegar el sector", reclama el president de la Generalitat, Salvador Illa. El ministre espanyol d'Agricultura i Pesca, Luis Planas, amenaça des de Brussel·les amb bloquejar les negociacions fent front comú amb Itàlia i França, també molt afectades per uns topalls que Planas titlla d'"inacceptables". Els pròxims dies seran decisius per al futur de la pesca a Catalunya, un negoci mil·lenari en perill d'extinció. El futur de la pesca es decideix a Brussel·les.
Ningú, ni els mateixos pescadors, no qüestionen l'objectiu de protegir la biodiversitat de la vida marina, certament molt amenaçada. De fet, amb relació al 2023, a la costa mediterrània peninsular ja s'han reduït en un 40% els dies de treball per fer pesca d'arrossegament, una activitat, a més, que es fa sota un estricte control. En tot moment se sap quins vaixells la practiquen i amb quines xarxes. En moltes altres latituds s'està ben lluny d'aquest zel. Però la proposta d'ara de Brussel·les dobla l'aposta: exigeix una reducció del 79% respecte al 2024. L'esforç fet no sembla que s'hagi tingut en compte.
El comissari de Pesca ho justifica amb "dades i evidències científiques" amb l'objectiu de "garantir" que una "sobrepesca" no faci "col·lapsar" en el futur el sector pesquer. D'acord. És evident que toca continuar l'esforç proteccionista, però no fins al punt de fer col·lapsar tot un món econòmic, i tota una cultura marítima. Una cosa és regular i acotar l'activitat per a professionals responsables i respectuosos amb el medi ambient. I una de ben diferent és tirar pel dret i arruïnar-los. El punt de fricció no és tant la limitació com la velocitat i intensitat a l'hora d'aplicar-la. La vaga i les protestes dels pescadors catalans, de ports com Palamós o Blanes, és fruit de la impotència i la incomprensió. S'hi juguen la subsistència.
La qüestió és que si s'acabés la pesca de proximitat, quin peix acabaria arribant a les taules del Mediterrani i a les d'Europa en el seu conjunt? És més que probable que el consum virés cap a peix congelat arribat de l'altra punta del món, d'altra banda ja molt present. Una alternativa així tampoc seria ambientalment respectuosa pel que implica tant de petjada de carboni per al seu transport com de possibles pràctiques irrespectuoses en origen, perfectament conegudes. Preservar la pesca ambientalment sostenible a les costes mediterrànies és una manera de donar exemple. Hem de ser capaços de trobar el punt d'equilibri per fer-ho possible.
