El vergonyós menyspreu cap a les persones que cuiden persones

BarcelonaHi ha professions glamuroses i professions menystingudes. Malgrat que queda molt camí per recórrer, el món de les mestres i els mestres ha anat guanyant consideració social. Amb els cuiners (i les cuineres) potser ens hem passat de frenada: ara són autèntiques estrelles totterreny. Els esportistes són directament ídols i se'ls perdona gairebé tot. El sector mèdic o el dels bombers (amb molt poques dones, per cert) sempre han gaudit del favor, merescut, de la gent. Els polítics reben molta atenció, però poca consideració: provoquen una mena de vincle d'amor-odi. I així podríem anar repassant professions. La llista es podria allargar, però segur que a ben pocs se'ls acudiria preguntar-se sobre els cuidadors, sobre els que tenen cura de les persones en risc, siguin infants o adults, persones sense llar, en situacions de dependència o amb problemes de salut mental. Persones, en definitiva, altament vulnerables.

Una societat madura i responsable no deixa tots aquests col·lectius sense atenció, sinó que arbitra institucions, professionals i pressupostos perquè en puguem tenir cura. En els països on l'estat del benestar té més fortalesa i recorregut històric, això està més ben resolt. A Catalunya, encara arrosseguem dèficits acumulats, alguns dels quals es van agreujar amb la crisi, de la qual hem sortit debilitats en aquest terreny. Com que l'administració segueix fent curt, les entitats socials i les famílies han assumit bona part d'aquesta responsabilitat amb els que per ells mateixos no se'n surten. Però massa sovint la seva feina no està prou reconeguda o és directament precària.

Els cuidadors, que majoritàriament són dones –es calcula que la feminització arriba a més d'un 90%–, pateixen tant d'invisibilitat com d'un tracte professional que no s'adiu amb la rellevància social de la seva tasca. I això en els casos que estan professionalitzats, tot i que en aquest sector el sou mitjà se situï en els 800 euros al mes, una quantitat que no permet una vida digna. El conveni, d'àmbit estatal (no n'hi ha de català), resulta absolutament insuficient. Però és que, a més, moltes situacions es resolen directament en l'àmbit familiar, on els ajuts pràcticament no arriben a causa, per exemple, d'una llei de la dependència que ha tingut un desplegament escàs per no dir ridícul. Hi ha estudis que xifren el nombre de dependents a Espanya en 2,3 milions de persones, el 80% de les quals serien cuidades per no professionals. ¿Algú s'imagina deixar l'educació dels fills en mans de no professionals? Per què hi deixem, doncs, la cura dels nostres avis o pares, o de les persones amb dificultats?

Aquesta setmana fins a dotze grans organitzacions que inclouen patronals, sindicats, entitats i col·legis professionals de l'àmbit social han creat una taula per reclamar a la Generalitat que els pressupostos del 2020 posin fi a “l’infrafinançament crònic” que pateix el sector. Reclamen que les inversions previstes als comptes passin del 0,5% del PIB actual al 2% en set anys, en línia amb la mitjana europea. És una demanda no només justa i raonable, sinó urgent.