El perquè del suport de Sánchez a Palestina
El president espanyol, Pedro Sánchez, ha inaugurat la nova legislatura amb un viatge a Israel per marcar perfil en el tauler de la política internacional. Davant d'una Europa dividida enfront de la guerra entre Israel i Hamàs, ha pres clarament partit, conjuntament amb el seu homòleg belga, Alexander De Croo –que assumeix l'1 de gener la presidència comunitària que ara ostenta Sánchez–, contra el que considera una resposta desproporcionada de Tel-Aviv a l'agressió inicial de Hamàs. Per al mandatari socialista, l'atac brutal palestí no justifica la sistemàtica mort de civils, inclosos milers d'infants, que està provocant l'exèrcit israelià al marge de la més mínima consideració humanitària. Sánchez ha viatjat al Pròxim Orient, on ha deixat clara la seva posició: reconèixer l'estat palestí fins i tot al marge del que decideixi la UE.
Amb Gaza arrasada després de set setmanes, tot just aquest divendres Israel ha acceptat aturar els atacs quatre dies, cosa que ha permès fer efectiu el primer intercanvi d'ostatges israelians per presoners palestins. Arriba quan els morts palestins ja superen els 14.000, la immensa majoria civils. Si les crítiques que el secretari general de l'ONU, António Guterres, van provocar que Tel-Aviv demanés directament la seva dimissió, no és d'estranyar que el posicionament de Sánchez hagi obert ara una crisi diplomàtica immediata entre Espanya i Israel. Era més que previsible.
A Sánchez, més enllà de la convicció, la maniobra li serveix tant per marcar perfil internacional com per deixar en segon pla l'oposició interna de la dreta contra l'acord amb l'independentisme per l'amnistia. Sánchez sap triar bé els seus enemics i els moments. Es posa així al capdavant de l'Europa més crítica amb l'ultranacionalista Netanyahu i fa seu el gir de l'opinió pública mundial, cada cop més indignada per la mort de palestins innocents. Només cal fixar-se què passa a Hollywood, on emblemàtiques figures del cine s'han significat en aquest sentit, malgrat el perjudici per a la seva carrera. La pressió del lobi jueu nord-americà continua sent intensa, però no està funcionant com un corró, tampoc al món universitari ni al polític o el periodístic.
I si això passa a l'altra banda de l'Atlàntic, al Vell Continent, on la causa palestina sempre ha tingut el suport de certa esquerra, la posició d'Israel encara és més dèbil: amb l'actuació a Gaza, la legitimitat que encara li podia quedar a Israel com a víctima de la barbàrie nazi està quedant molt compromesa. Només Alemanya, per raons històriques òbvies, li manté el suport inalterable, mentre que des de França el president Macron, amb unes comunitats jueva i musulmana importants i mobilitzades al seu territori, ha intentat fer equilibris.
Sánchez es desmarca així dels dos grans motors europeus, fins ara gairebé només compensats des de Brussel·les per l'alt representant de la UE per a Afers Exteriors, Josep Borrell. I de passada dona aire a una UE que, com s'ha vist amb la guerra d'Ucraïna i com es veu ara amb el conflicte de Gaza, des del Sud Global –encapçalat per l'Índia o el Brasil– és vista amb recel.
