BarcelonaLa tensió entre el PSOE i Unides Podem, socis en "el govern més progressista de la història", s'ha disparat arran dels aldarulls pel cas Hasél, que han comptat amb la cobertura ideològica de la formació lila tot i formar part de l'executiu. Aquest fet ha creat un profund malestar en membres del PSOE com la vicepresidenta Carmen Calvo , que ho considera poc "coherent". Aquí, en realitat. s'entrecreuen dos debats. El primer és si una força de govern pot estar a favor de protestes violentes contra la policia que comanda un soci del consell de ministres, en aquest cas Fernando Grande-Marlaska. Però el tema de fons és un altre: allò que és realment important és que més d'un any després de posar en funcionament el primer govern de coalició de la democràcia el resultat és francament decebedor, amb dos socis que estan tirant-se contínuament els plats pel cap i oferint un espectacle lamentable a la ciutadania.
Ser en un govern comporta molta feina i alguns sacrificis. I el primer és que els dos socis (o els que siguin) han de ser solidaris amb tota l'acció de govern. Això ja fa temps que no passa en el cas del govern espanyol, que de vegades actua més com dos executius en paral·lel que com un de sol. I això és així perquè les propostes no es negocien prèviament entre els dos socis i després es porten al Congrés pactades, sinó que les filtren abans a la premsa per marcar perfil i després s'acusen mútuament de deslleials. Això és més o menys el que està passant amb la llei sobre igualtat, la llei trans o la llei de l'habitatge. Les picabaralles entre Pablo Iglesias i Nadia Calviño en l'àmbit econòmic també són una constant que compromet la imatge del govern espanyol davant de Brussel·les.
Passa també, encara que això és més comprensible, al Congrés de Diputats, on els dos partits actuen sovint de manera descoordinada i votant coses diferents, com van fer amb la proposta d'ERC d'un referèndum o en tot el que fa referència a la monarquia. La qüestió és que la imatge que es trasllada és terrible perquè, a manca d'una oposició digna d'aquest nom, és un govern que es fa oposició a si mateix. Tant socialistes com comuns han criticat a bastament aquests dies les males relacions entre ERC i JxCat al Govern, i no els falta raó, però abans de veure la palla a l'ull de l'altre cal veure la biga al propi.
En tot cas, el PSOE i Unides Podem farien bé de recompondre la relació el més aviat possible per poder afrontar no només la gestió de la pandèmia, que actualment està en mans de les autonomies, sinó la reconstrucció econòmica amb els fons europeus i també el plet català. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s'haurien de veure per delimitar quin és el perímetre suportable de la discrepància entre els dos partits, i pactar en quins aspectes és imprescindible que vagin de bracet. És difícil perquè el PSOE és avui un puntal del sistema (que té la monarquia com a màxim exponent) i Podem necessita sobreactuar perquè el seu missatge rupturista no quedi diluït. Haurien d'anar amb compte si no volen obrir la porta a la triple dreta en el futur.
