L'opa hostil del BBVA al Banc Sabadell ha estat rebuda amb preocupació per gran part del món empresarial i econòmic. Per la rapidesa del moviment, tot fa pensar que el banc presidit per Carlos Torres ja tenia previst el no inicial de Josep Oliu a la seva oferta, que fonts financeres qualifiquen "d'escassa" i que el compromís del Banc Sabadell de repartir dividends fa menys atractiva. Si el primer moviment va ser rebut amb reticències per actors econòmics i polítics rellevants, començant pels governs de Catalunya i d'Espanya, l'opa hostil ha despertat una oposició encara més directa i generalitzada, especialment en el teixit empresarial català, cosa que no vol dir que no pugui prosperar. El minifundisme accionarial del Sabadell –on el fons més rellevant és el nord-americà BlackRock, que controla menys del 4% dels vots– ho fa tot més incert. La partida està oberta. I els riscos resulten evidents.
Entre els riscos més preocupants hi ha el que afecta el teixit industrial del país, en especial les pimes, un sector que tem perdre no només un interlocutor proper sinó una mínima pluralitat bancària que li dona joc a l'hora de buscar finançament per a les empreses. L'oligopoli que es dibuixaria a l'Estat amb l'absorció del Sabadell per part del BBVA empobriria clarament el panorama financer a Espanya i Catalunya, on tres entitats (CaixaBank, BBVA-Sabadell i Santander) disposarien del 85% de les sucursals bancàries. Els primers que hi perdrien amb la desaparició de l'entitat presidida per Oliu serien, doncs, els emprenedors, i per tant la salut econòmica de territoris com Catalunya i València. Una segona afectació es produiria en el terreny social i cultural a causa de la unió de les respectives fundacions, amb un BBVA ja poc present a Catalunya. Hi hauria, finalment, pèrdua de llocs de treball, en especial dels empleats del Sabadell, altre cop amb Catalunya com la més afectada. També es perdria poder de decisió i d'influència. I, finalment, l'estabilitat del sistema seria menys sòlida: s'obriria la porta a més risc sistèmic per a tot el sector financer europeu i es perjudicaria l'entrada de diner estranger a l'Estat.
Tots aquests arguments són els que han posat sobre la taula tant la Generalitat –el mateix president Aragonès– com l'executiu espanyol –per boca de tres ministres: Economia, Treball i Indústria–, tant el PSC com Junts, tant les patronals catalanes com els sindicats, tant les cambres de comerç com el Banc d'Espanya. Des d'Europa no hi ha hagut posicionaments explícits, però una cosa és la defensa de la necessària concentració bancària per crear entitats fortes i una altra que aquesta concentració es produeixi dins de les fronteres estatals: de fet, des de Brussel·les i Frankfurt sempre s'ha defensat que el procés sigui transfronterer. Caldrà veure, doncs, quin paper hi juga el Banc Central Europeu (BCE). I a escala espanyola, si tira endavant l'opa, serà clau veure com actuen tant la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) com la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Més enllà de si els accionistes accepten l'operació, dependrà dels organismes reguladors i de protecció de la competència que l'operació vagi endavant.
