El perill que s'amaga a l’Afganistan dels talibans
Els talibans no volen observadors incòmodes. Quan van prendre el poder van permetre l’accés de la premsa internacional al país, però va ser un miratge, una molèstia temporal. Tan sols pretenien consolidar-se, donar una bona imatge per aconseguir que la comunitat internacional els reconegués com a governants legítims. Ara només hi queden els corresponsals de les agències de notícies Reuters i AFP, i el diari nord-americà The New York Times, perquè l’acreditació que tenien des que els van deixar entrar encara no els ha caducat, però no en donen més. I aquests corresponsals cada vegada que pretenen sortir de Kabul han de demanar una autorització.
Els talibans també han anorreat la indústria audiovisual i editorial del país. Les productores i editorials han fet fallida, els actors i actrius s’han quedat sense feina i un exèrcit de periodistes s’han quedat al carrer. La ràdio i la televisió públiques encara existeixen, a diferència de quan governaven durant els anys noranta, però ara són aparells de propaganda. L’ecosistema mediàtic que havia començat a brotar mentre hi va haver presència internacional al país és cosa del passat. Els pocs periodistes locals que encara treballen reben trucades i pressions dels talibans per queixar-se del que encara s’atreveixen a explicar. O els esborren les imatges que graven i les fotografies que fan, i fins i tot s’arrisquen a acabar detinguts per entrevistar a qui consideren que no toca. Les comptades dones que encara poden exercir han de portar vel i mascareta i no poden anar ni a les rodes de premsa oficials de l’administració afganesa. I és previsible que no tinguin relleu, perquè les dones no poden estudiar a l’institut ni a la universitat, i no podran aprendre l’ofici.
La periodista de l’ARA Mònica Bernabé ha treballat a l’Afganistan sense el permís dels talibans per oferir-vos la sèrie de reportatges que estem publicant aquests dies. I ho ha fet perquè és imprescindible explicar què passa en un país governat per l’extremisme religiós i autoritari quan gairebé ningú no hi mira. És important que el món sàpiga què s’hi viu, en aquest racó sense costa encaixat a la cruïlla de l’Àsia central i la meridional, joguina de les grans potències mundials i assetjat per dècades de conflictes armats fins fa encara no dos anys. Ho és per les vides de les dones, nens i homes que estan sotmesos a un règim religiós, i també pel vesper de l'islamisme radical que hi fa la seva, no només amb llibertat total, sinó amb poder i control del territori. No podem oblidar que el règim talibà dels anys noranta va ser un caldo de cultiu per al terrorisme jihadista, com el que va fer caure les Torres Bessones de Nova York en els atemptats de l'11-S, ni el desplegament de l'Estat Islàmic a Síria, que van tenir conseqüències per a tot Occident.
Explicar-ho, a més, també és important perquè difondre sense embuts què passa a l'Afganistan hauria de servir de vacuna contra l’autoritarisme en un moment en què, en formes diverses, guanya pes en diferents racons del món.