El perill de la radicalització de la dreta

Que el PP d’Alberto Núñez Feijóo acusi el nou govern de Pedro Sánchez de néixer d’un frau és un símptoma més del camí de radicalització que sembla que ha pres el partit, que ha entrat en una deriva de competència amb Vox que el pot estirar progressivament cap a posicions extremistes. El PP es pot acabar enfonsant cada vegada d’una manera més explícita al pou de l’extrema dreta i, tal com explica l’historiador Xavier Casals en aquest diari, Vox, al seu torn, ha mobilitzat amb les protestes de Ferraz un sector d'ultradreta que aplega neofranquistes, neofeixistes, identitaris i ultracatòlics. Sembla que s'intenta acostar a les seves posicions antisistema mentre, paradoxalment –o no tant–, encara es presenta com un partit constitucional i defensor dels cossos policials. 

El rebuig al parlamentarisme, als resultats de les votacions i als pactes és un rebuig a la democràcia. No és nou, a Espanya i a Catalunya el coneixem bé. Perquè no és rebuig i prou: és una aposta pel centralisme, la intolerància i l'autoritarisme. És el Cara al sol, és reivindicar Franco, el falangisme i la División Azul, és brandar els símbols de la dictadura. Precisament per no oblidar el rebuig a la democràcia i, per tant, prevenir-lo, es va aprovar la llei de memòria democràtica. Però no s'està aplicant a les protestes on es treuen a passejar i es reivindiquen els símbols del franquisme criminal. Moltes d'aquestes conductes podrien quedar emparades per la llibertat d'expressió en el mateix país on es pot condemnar a presó un raper per les lletres de les seves cançons.

Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez i el pacte per a l'amnistia han fet emergir un sector nostàlgic de la societat espanyola que cada vegada és més desacomplexat. Durant una temporada va dissimular, però ara cada dia que passa ho fa menys, i això és un fracàs col·lectiu. Un fracàs polític –sobretot dels partits que hi han jugat per rascar vots, però també de les esquerres–, i un fracàs educatiu, social i mediàtic. Espanya no està sola en aquest fracàs: en molts països europeus i d'altres racons del món es veuen processos semblants. 

La teranyina de l'extrema dreta global s'ha actualitzat i ha renovat el discurs amb l'anomenada guerra cultural. Però no deixa de ser el que ha estat sempre: una apel·lació populista al nacionalisme excloent amarrada a la mistificació d'un passat que no ha existit mai tal com se l'imagina. I dins d'aquest sector, la ultradreta violenta, que també creix a la seva ombra, és una crida a una societat inviable per una senzilla raó: es basa en l'egoisme, individual o col·lectiu, en una reivindicació impossible d'alguna mena de puresa –racial, ètnica, religiosa, cultural– que només alguna mena de crim massiu podria fer realitat. La radicalització de la dreta és un perill que ens hauria d'interpel·lar a tots.