L'informe anual de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD) sobre l'evolució i les característiques del sistema universitari estatal mostra com els centres privats, a més de créixer cada any, capten cada cop més alumnat. En concret, des de l'any 2010 les universitats privades han guanyat 125.000 alumnes mentre que les públiques en perdien 220.000. És curiós que l'any amb més afluència d'alumnes a la universitat pública va ser el curs 2011-12, fa més d'una dècada. És veritat que la gran majoria d'estudiants universitaris encara es matriculen a la pública, un 80%, però aquest percentatge era del 88% el 2010.
Aquest augment d'alumnat també s'explica en part per la proliferació d'universitats privades els últims anys, un fenomen que es concentra bàsicament a Madrid, on ja hi ha 19 privades –i no totes de qualitat– per només 6 públiques, i a Andalusia, que aviat passarà d'un sol centre privat a sis. En canvi, a Catalunya aquesta explosió de la universitat privada no s'està produint i el sistema es manté estable des de finals dels anys 90, amb vuit universitats públiques i quatre de privades. Aviat a Espanya, quan es doni llum verda a les últimes 5 universitats privades que ho han demanat, n'hi haurà 46. Només quatre menys que públiques, que són 50.
El problema, evidentment, no és la idea en si de la universitat privada, que pot omplir buits de demanda de la pública i conviure-hi de forma harmònica, sinó que aquest creixement respon més a la implantació d'un model guiat per criteris més econòmics que de qualitat i rigor acadèmics. El cas de la Comunitat de Madrid és paradigmàtic. El suport del govern autonòmic a l'obertura de nous centres privats, sovint fins i tot incomplint els requisits mínims de qualitat que marca el ministeri, s'acompanya d'una asfíxia premeditada del sistema públic. No en va, els sis rectors de les universitats públiques madrilenyes van enviar una carta a la presidenta Ayuso per reclamar-li un augment pressupostari de 200 milions. Aquest dimarts el govern madrileny ha accedit a augmentar la partida en 47 milions. Abans, el rector de la Complutense, Joaquín Goyache, havia hagut de sortir al pas d'unes declaracions d'Ayuso on afirmava que aquesta universitat estava "colonitzada" per l'esquerra i repartia títols "com xurros". L'ofensiva d'Ayuso, doncs, no és casual, respon a un prejudici ideològic i té, com dèiem, un vessant econòmic i ideològic.
L'ensenyament superior privat és un negoci creixent, sobretot en el cas de les titulacions online, que permeten tenir alumnes matriculats de tot el món amb una infraestructura mínima. Però la universitat no són només classes, sinó que és investigació i és transferència de coneixement. La proliferació de centres privats pot acabar repercutint negativament en el prestigi del sistema en el seu conjunt. Des d'aquest punt de vista, Catalunya manté un bon equilibri entre els dos models i no té cap universitat nova des del 1998. El camí ha de ser sempre apostar per la qualitat i l'equitat del sistema, i això no s'aconsegueix si es veu l'ensenyament superior més com un negoci que com l'eina més poderosa de l'ascensor social. Una altra cosa és quina demanda cobreixen les privades i si la universitat pública hauria de revisar les places d'algunes carreres necessàries i demandades com, per exemple, medicina.
