El govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem s'ha apuntat aquest dilluns un altre èxit al tancar un primer acord sobre la reforma de les pensions amb patronal i sindicats. En aquest cas l'artífex ha estat el ministre d'Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, que després de mesos de negociacions ha desbloquejat una de les qüestions que planteja més dilemes i que més dubtes genera sobre l'economia espanyola. És cert que molts aspectes espinosos, com ara el nou sistema de càlcul de les pensions, s'han deixat per a una segona fase de les negociacions, però d'entrada s'han pactat aspectes bàsics que indiquen per on ha d'anar el futur sistema de pensions per ser més just i sostenible.
En primer lloc les pensions es tornaran a revaloritzar amb l'IPC, de manera que s'impedeix que perdin poder adquisitiu. D'aquesta manera s'enterra la reforma aprovada per Mariano Rajoy en plena crisi econòmica, que fixava una revalorització mínima del 0,25% però sense cap compromís de relacionar aquesta pujada amb la inflació. A la pràctica, doncs, en temps de crisi les pensions, un pilar bàsic per a la subsistència de milions de famílies, podien perdre poder adquisitiu. I el segon aspecte, i segurament el més important, és que es declara la guerra a les jubilacions anticipades per la via de les penalitzacions fiscals, d'una banda, i dels incentius per allargar la vida laboral, per una altra.
La tesi d'Escrivá és que el sistema de pensions espanyol és sostenible sempre que s'acosti la jubilació real (ara la mitjana és de 64,6 anys) a l'edat legal, que ara és de 67 anys. Durant massa anys s'ha abusat de les prejubilacions i les jubilacions anticipades, sobretot a les grans empreses i sectors com la banca, que han tret del mercat de treball persones que encara tenien molt a aportar a nivell professional i que sovint estaven encara en la cinquantena. Aquest fet, sumat a una esperança de vida de les més elevades del món (que era de 84 anys abans de la pandèmia i ara és de 82,4), ha suposat una forta càrrega per a les arques de la Seguretat Social, fins al punt d'amenaçar el sistema mateix. I és que quan es va dissenyar el sistema, l'esperança de vida s'acostava molt a l'edat de jubilació, i per tant, s'havien de pagar durant molt menys temps.
Entre les mesures per fer més sostenible el sistema també s'ha acordat que les anomenades despeses impròpies, com ara les pensions no contributives, aniran a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, que aportarà un 2% del PIB, uns 21.000 milions d’euros. És cert que d'aquesta manera es trasllada la despesa d'un lloc a un altre, i caldrà pensar com es compensa fiscalment, però també s'assegura la sostenibilitat de la caixa de la Seguretat Social a llarg termini. L'objectiu d'Escrivá és que, quan el nou sistema estigui del tot reformat, serveixi per assegurar les pensions durant els pròxims 25 anys, és a dir, durant el període en què es jubilarà la generació del baby boom, la més nombrosa de la història. Aquesta era, per tant, una reforma tan necessària com urgent.
