L'inclassificable Javier Milei, que es considera modestament "el primer president liberal-llibertari de la història de la humanitat", ha guanyat les eleccions argentines amb el 56% dels vots. Ha arrasat. Sens dubte, aquest resultat li dona una fabulosa legitimitat popular: l'han votat majoritàriament els joves, ha estat vencedor en zones molt empobrides i en barris molt rics, ha tingut un gran suport masculí... El suport ha sigut realment transversal. Ha estat el vot refugi del gran descontentament que viu el país, amb una inflació estratosfèrica que fa invivible l'existència del dia a dia a milions de persones, empreses i institucions. Milei ha concitat el vot de la indignació i el desengany, el vot de la desesperació.
Amb un discurs clàssic antipolític, s'ha basat, com han fet els últims anys populistes de dretes i esquerres a tot el món, en contraposar-se a "la casta", un sac en el qual Milei col·loca naturalment els polítics però també "empresaris prebendistes", "mitjans corruptes", sindicalistes, funcionaris còmplices... Tothom menys ell. Menys un Milei que s'ha presentat com un home lliure i desacomplexadament ultraliberal: "Ens hem d'alliberar del jou opressor de l'estat, que com deia Reagan no és la solució, és el problema". La seva ideologia, doncs, pivota sobre una idea extrema de meritocràcia: "Generar competència perquè quedin els millors". Però alhora assegura que no deixarà caure els pobres. La quadratura del cercle. "L'ajuste –és a dir, les retallades– el pagarà la casta, no la gent", proclama.
Amb aquesta habilitat discursiva, el president electe argentí ha basat la campanya en escampar la creença en solucions fàcils als gravíssims problemes que arrossega el país: ha promès "exterminar" la inflació, tornar al creixement econòmic per crear llocs de treball i acabar amb la inseguretat. De perdidos al río, deu haver pensat molta gent, d'altra banda acostumada als cabdillatges emblemàtics. En un país històricament lligat al peronisme, Milei ha guanyat el candidat peronista tornant als orígens d'aquest moviment populista. No en va, ell és un líder carismàtic, personalista, que genera empatia, que es proclama "workaholic", que crida i insulta com fa la gent al futbol en un país boig pel futbol, i que sens dubte està imbuït d'una immensa autoestima, l'autoestima que han perdut la gran majoria d'argentins. Si ni Messi ni el papa Francesc no els l'han tornat, potser Milei ho aconsegueixi.
La seva fórmula màgica? Aprimar l'estat al màxim. D'entrada, amb grans privatitzacions, començant per la petroliera YPF, l’energètica Enarsa i el conglomerat de mitjans de comunicació públics: la televisió, la ràdio i l’agència de notícies Télam. Tant se val que empetitir el sector públic fos la via que va fracassar al món per sortir de la crisi financera del 2008 i que amb la crisi de la pandèmia va ser substituïda per un reforçament keynesianista de l'estat com a motor econòmic. Milei va embalat en direcció als anys 80 del segle XX, en una mena de retorn a les polítiques thatcherianes marcades pel dit capitalisme social i per la desconstrucció de l'estat del benestar.
