Dominique Pélicot, de 72 anys, ha reconegut aquest dimarts que durant deu anys va drogar i violar la seva dona, Gisèle, i la va oferir com a mínim a 72 homes, als quals va filmar per donar-se "plaer", una perversitat monstruosa. "Soc un violador, com tots els que estan en aquesta sala. Tots ho sabien i no poden dir el contrari". La declaració impactant d'aquest personatge funest, un autèntic delinqüent, mostra amb tota cruesa el cas extrem d'una realitat duríssima de les nostres societats: la masculinitat tòxica, dominadora, violenta, molt sovint lligada a una vivència malaltissa del sexe, com, d'altra banda, demostra la realitat de la prostitució (precisament també aquest dimarts hem conegut dades al respecte: si a Catalunya hi ha 34.759 dones que exerceixen la prostitució, ¿quants homes les deuen forçar a practicar-la i quants deuen pagar pel seu servei i en quines condicions tantes vegades de brutalitat?) Pélicot va tenir molts còmplices. Cal desemmascarar-los.
Aquest judici és rellevant perquè aixeca acta pública d'uns fets intolerables i perquè fa canviar la vergonya de costat: no és la víctima la que ha de sentir-la, són ells, els que fan sexe violent no consentit, els que cal erradicar. El judici fa justícia a la Gisèle, que ha demostrat una gran valentia i enteresa amb la denúncia, donant la cara públicament, trencant amb la por i la vergonya. El seu exemple pot ajudar tantes altres dones que pateixen abusos. Dones violades, dones assetjades. I, per descomptat, en cap cas no s'hi val a excusar-se, com ha fet Pélicot, en experiències traumàtiques prèvies patides de petit i d'adolescent. El mal rebut no pot justificar el mal comès. L'ètica socràtica ja fa temps que ens va advertir que és preferible rebre una injustícia que cometre-la. Pélicot va optar per convertir-se ell també en un botxí execrable. Que recaigui el pes de la llei i tota la vergonya sobre seu.
L'afer ha sacsejat l'opinió pública, especialment la de França. També entre nosaltres, on la presa de consciència ja es va produir amb el cas de la Manada. El cas Pélicot respon a la mateixa inhumanitat. Com se li pot fer això a ningú –a cap dona!–, però encara menys a aquella amb la qual se suposa que tenies un llarg lligam d'afecte (han estat casats mig segle)? Què pot conduir algú a actuar d'una manera així? El reconeixement de culpabilitat i el fet que hagi demanat perdó denoten que era perfectament conscient de la barbaritat que estava cometent, cosa que no el va frenar. I el fet de socialitzar la culpa, d'assenyalar tots els qui van violar la seva parella, resulta altament revelador i inquietant: en realitat ens està intentant dir que això no és tan excepcional, que se sentia, per dir-ho d'alguna manera, acompanyat per la participació de tants altres homes en un maltractament tan bestial. Tots ells són anomalies, són deshumanitzadors, homes incapaços d'establir una relació d'igual a igual amb una dona, de comportar-se com a autèntiques persones, com a companys de plaer i d'afecte. Per això cal que assenyalem sense contemplacions la seva covardia repugnant.
