Els patinets elèctrics no són una joguina
La decisió de l’Autoritat del Transport Metropolità de vetar els patinets elèctrics al transport públic pot semblar excessiva, i és innegable que complica una mobilitat sostenible a molts ciutadans, sobretot els que viuen fora de Barcelona, en un moment en què caldria potenciar-la. Qui ho hauria dit, fa unes poques dècades, que seria tan fàcil moure’s per la ciutat, i fins i tot entre nuclis urbans, amb una gran varietat de ginys elèctrics com ara patinets, monopatins, monocicles, segways i bicicletes? És evident que la combinació d’aquests aparells –que sovint ocupen poc espai– amb el transport públic facilita els viatges dels qui han d’arribar a llocs on el tren i el metro queden massa lluny per ser pràctics.
Però a part de la conveniència per als ciutadans –els beneficis de sistemes de transport elèctrics i col·lectius que substitueixen els vehicles de benzina– cal tenir en compte altres aspectes, i un és la seguretat. En aquest sentit, la decisió de l'ATM té la seva raó de ser. Que cada deu dies un patinet elèctric s’incendiï tot sol a Catalunya indica que hi ha aspectes per resoldre en aquest present que fa unes dècades ens hauria pogut semblar de ciència-ficció. Entre el gener i el setembre se n’han cremat una trentena i els Bombers han identificat que són un problema. El 7 d’octubre, sense anar més lluny, un nen de dos anys va morir a Santa Coloma de Gramenet en un incendi provocat per un patinet que s’estava carregant. Molts d’aquests aparells s’incendien quan s’estan carregant, però alguns també poden arribar a explotar fins i tot quan no estan endollats.
No es tracta de fer alarmisme, són pocs casos –hi ha molts ciutadans que en fan servir–, però són significatius, prou perquè es puguin convertir en un problema de seguretat. Per això cal que els ciutadans prenguem consciència que aquests aparells no són joguines, sinó vehicles, i que s’han de tractar en conseqüència. Això què vol dir? Doncs d’entrada que cal comprar-los adequadament homologats, que no s’haurien de trucar –ni per programari ni per saltar-se els limitadors de velocitat, com fan alguns usuaris– i que cal fer servir les fonts d'alimentació adequades, no unes altres que puguin sobrecarregar les bateries. També cal que els aparells i els components estiguin en bon estat, i que si s'incendien no s’intenti apagar-los sense contactar amb els serveis d'emergències: les bateries contenen àcids i productes químics que poden tenir efectes difícils de preveure per a algú que no és un expert quan es mullen o es ruixen amb un extintor.
Sí, com en tants altres aspectes d’una societat influïda pels canvis tecnològics –en confluència amb moltes altres variables, com el preu de l'habitatge, les decisions polítiques i els canvis demogràfics–, pel que fa a la mobilitat elèctrica encara falta coneixement i consciència social. Però també cal que les administracions assumeixin el seu paper, amb decisions com la de l’ATM, i també controlant els fabricants, lluitant contra els trucatges i les modificacions perilloses i afavorint les revisions dels aparells.
