Save the Children ha alertat de la normalització de les conductes abusives en termes de violència masclista entre adolescents i joves, sobretot a les xarxes socials, però no només. Què està passant? La bretxa generacional en aquest cas comportaria un pas enrere. En aquest camp, els avenços en la conscienciació, segurament massa lents però en aparença sostinguts, han marcat les últimes dècades, durant les quals s'ha anat obrint pas en les mentalitats i l'opinió pública l'empoderament femení davant conductes masclistes que, anys enrere, estaven plenament acceptades. De fet, en poc temps s'ha produït una acceleració reivindicativa, sobretot a partir del moviment mundial del Me Too. Però, pel que sembla, hi ha una altra cara de la moneda: aquest discurs d'alliberament de les dones i d'acorralament del masclisme, tant l'explícit com el més subliminar, sembla que retrocedeix en els entorns juvenils. Al conjunt de l'Estat, un de cada cinc nois joves és negacionista de la violència masclista, i un de cada tres creu, per exemple, que és "inevitable o acceptable" controlar els horaris de la parella, impedir-li que contacti amb familiars o amics o dir-li què pot fer i què no pot fer. Les enquestes no tenen un valor absolut, però indiquen tendències. En aquest cas, una tendència força preocupant, ja que no parlem d'un cert relativisme, sinó de negar la major. És a dir, estaríem davant d'una clara involució, d'una mena de contrareforma en la mentalitat de la població jove.
L'assumpte, sens dubte, demana atenció i estudis en profunditat. No es tracta de culpabilitzar els joves en general, ni de bon tros. Al contrari, es tracta de veure què hi ha darrere d'aquestes opinions, si són una manera d'anar contra el que és ara políticament correcte, si són fruit de la desinformació, si hi ha un factor d'inconscient frivolitat o si, al contrari, responen a la influència de la penetració dels discursos de la ultradreta. Sigui com sigui, no és una qüestió que es pugui minimitzar. Resulta imprescindible que famílies, món educatiu, mitjans de comunicació i institucions abordin aquest preocupant reflux, i que no ho facin des d'un fàcil paternalisme. Esclar: no és senzill ficar-se en la realitat d'adolescents i joves, però és imprescindible obrir-hi una via d'abordatge, de diàleg. I segurament una opció és anar-los a buscar a través del seu medi, que són en bona part les xarxes socials, on precisament, tal com remarca la mateixa ONG Save the Children, és on es donen més situacions d'aquest tipus: només un terç dels nois joves de 15 a 29 anys identifica com a violència les pràctiques de submissió digital.
Els patrons i rols sexistes perviuen. I amb ells, el masclisme. De la mateixa manera que la democràcia es construeix i es defensa dia a dia, la igualtat entre dones i homes també s'ha de construir i defensar; a més, en termes històrics, el canvi és encara molt recent i, per tant, el perill de reculada és acusat. Evitar que aquestes actituds entre una part dels joves conformin la visió del món de futurs adults és una tasca imprescindible.
