El Parlament de Catalunya, una excepció
La tasca política, malgrat la mala premsa, és una feina intensa i que va acompanyada d’evidents riscos reputacionals i d’una forta exposició mediàtica. Històricament, el fet de remunerar-la va anar lligat amb permetre-hi l'accés a les classes populars. Altrament, només les persones amb un alt nivell d’ingressos s’hi podien dedicar. La vocació de servei públic és necessària i important, però no és condició suficient per garantir la qualitat: l’exercici de la política, i l’assumpció de càrrecs públics amb responsabilitats, ha d’anar acompanyada de remuneracions assimilables al mercat. Només així serà possible que bons professionals es posin al capdavant de les institucions. I això en molts casos no està passant.
Hi ha nombrosos sectors econòmics en què en l’àmbit privat es paga molt millor que en el públic. Si a aquest fet diferencial hi afegim els perills esmentats i hi sumem, encara, el problema del retorn a la vida privada un cop la política t’expulsa –les portes giratòries només beneficien una minoria, mentre que per a molts la reincorporació a la vida civil pot no resultar senzilla–, no és estranya la inhibició de moltes persones valuoses a l’hora d’apostar pel servei públic. Per això al final els que majoritàriament fan el pas cap a la política professional són els que tenen la xarxa d’una feina garantida de per vida i, alhora, la possibilitat d’un sou millor en política, és a dir, els que ja estan en la funció pública. Per això els funcionaris són majoria al Parlament i també en molts altres càrrecs d’elecció política.
Per tant, no es pot fer demagògia ni populisme antipolític amb els sous de la política. Dit això, tampoc es poden obviar o silenciar remuneracions de privilegi –o com mínim poc justificables– com les que últimament ha denunciat aquest diari. Avui donem detalls de context amb relació a les pensions vitalícies dels expresidents del Parlament de Catalunya. I quin és el context?
Doncs que a Espanya no hi ha cap altra cambra autonòmica ni estatal que doni aquesta prerrogativa als seus expresidents. El cas català és, en aquest àmbit, una excepció total: a partir dels 65 anys, si han estat un mínim de dos anys al càrrec, els afectats reben el 60% del salari, i en cas que morin, el cònjuge viudo el 50%. Actualment, cobren 80.000 euros a l’any de pensió (el sou de president és de 120.000 euros) els expresidents Joan Rigol, Núria de Gispert i Carme Forcadell, i uns 40.000 euros Josefa Rovira, viuda de Joan Reventós. A partir del novembre de l'any que ve, quan arribi a l’edat de jubilació, també s’hi podrà acollir Ernest Benach. A les Corts espanyoles existia una pensió vitalícia per als exdiputats que es va derogar el 2011, malgrat que no de manera retroactiva: 217 antics parlamentaris o les seves parelles viudes la segueixen percebent.
Els expresidents de la Generalitat reben una pensió vitalícia corresponent al 60% del seu sou. En el cas espanyol també hi tenen dret els expresidents, però cap altra figura política.
