De promeses n'hi ha hagut moltes, però de realitats, en els darrers 15 anys, molt poques. Durant aquest temps, la Generalitat no ha rebut cap nou traspàs de l'Estat per exercir les competències que preveu l'Estatut i com a molt hi ha hagut l'ampliació d'algunes transferències anteriors. Tot i que fins al 2010 Catalunya era la comunitat autònoma que acumulava més traspassos, i en el rànquing global continua sent la que encara en té més, el cert és que des de la sentència del nou Estatut, el 2006, aquesta dinàmica es va aturar. La demanda de més autogovern, que sempre ha estat un clam a Catalunya, no ha tingut resposta des de les posicions autonomistes, i el Procés, amb el qual directament ja es demanava la independència, no va servir per incentivar més traspassos, sinó tot el contrari. Com a resultat de tot això hem viscut un temps de paràlisi en el qual, com passa també amb el finançament, s'ha parlat molt, però no hi ha hagut concrecions.
Ara, però, la situació podria ser diferent si tots els actors clau saben jugar bé les seves cartes. No és casualitat que el nombre més gran de transferències fos durant els governs de Felipe González i José María Aznar. Per una part és lògic, perquè eren els inicis de l'estat de les autonomies i va ser el moment en què calia accelerar el traspàs del màxim de competències. Tanmateix, especialment durant el govern d'Aznar, això va ser més efectiu quan les forces catalanes, en aquells anys directament CiU, eren claus per a la governabilitat a Madrid i, per tant els necessitaven. Quan no era així, clarament el flux de traspassos disminuïa dràsticament perquè, no ho oblidem, en el fons els dos partits tenen una ànima centralista que surt a la llum de seguida que hi ha l'oportunitat.
En aquests moments Pedro Sánchez també necessita les forces catalanes, tant ERC com Junts, per aguantar el seu govern i, per tant, és el moment de fer pressió per aconseguir que torni a haver-hi moviments en aquest sentit. De fet, qui haurà de negociar amb la Moncloa serà el PSC i, per tant, els socialistes estan ara a banda i banda de la taula, cosa que pot facilitar molt els acords. Tanmateix, no seria prioritat per a ells si no fos que tant a Madrid com a Barcelona els respectius governs estan en minoria i necessiten el suport extern per continuar. No sembla que de moment hi hagi perill de voler fer caure els governs, però no els hi posen fàcil. Les línies vermelles ara mateix, tant d'ERC com de Junts, per continuar negociant pressupostos són que es compleixin els acords d'investidura, perquè abans de noves promeses és lògic que s'exigeixi que es compleixin les anteriors. Això, en el cas de Junts té a veure principalment amb l'aplicació plena de la llei d'amnistia, i en el cas d'ERC amb l'acord pel nou finançament. No serà fàcil, i per això el govern de Salvador Illa intenta avançar sobretot en una altra de les promeses, que és, de fet, un dels traspassos –a mitges– més anunciats i posposats dels últims temps: el de Rodalies. Aquest gener, diuen, serà clau. Ho veurem, però si no es fa bé, amb una dotació econòmica a l'altura del que es necessita i assegurant que s'hauran fet i pagat les millores d'infraestructures que calen, podria ser més un problema que una solució.
