La Diada d'aquest 2023 se celebra en un context certament paradoxal. D'una banda, és evident que després del 2017 el moviment independentista no ha sabut mantenir la unitat ni traçar un full de ruta realista; al contrari, l'ambient intern s'ha enrarit fins al punt que gairebé tothom és sospitós de ser un traïdor o un botifler, i les desconfiances entre els partits, i entre aquests i l'electorat, s'han agreujat, cosa que ha provocat una forta reducció del seu perímetre electoral. El resultat del passat 23-J va ser especialment sagnant. ERC va passar de tenir 13 diputats a tenir-ne 7, Junts de 8 a 7, i la CUP va perdre els dos escons que tenia. Tots sumats, a més a més, no arribaven al 30% dels vots, menys que el PSC, que va obtenir el 34,5%. Amb aquests resultats damunt la taula, i per molt que hi hagués una crida entre els independentistes a abstenir-se, es fa molt difícil sostenir que l'independentisme és avui majoritari a Catalunya.
Però ves per on que l'aritmètica parlamentària ha convertit ERC i Junts, amb el seu pitjor resultat, en imprescindibles perquè Pedro Sánchez pugui tornar a ser president. Aquesta posició de força negociadora ha possibilitat que es puguin plantejar coses que fins fa dos dies semblaven impossibles, com ara l'ús de totes les llengües oficials al Congrés o l'amnistia. Al costat d'això, també s'obre una finestra d'oportunitat per avançar en quotes d'autogovern (Rodalies, aeroport, finançament, etc.), sense oblidar el conflicte polític de fons, que és la demanda de Catalunya de poder celebrar un referèndum sobre la independència. De moment, tant ERC com Junts, que fins ara s'havia mostrat crític amb la via negociadora dels republicans, semblen disposats a explorar un acord amb el PSOE. De la mateixa manera que els socialistes no s'han tancat en banda i mantenen la porta oberta a la negociació.
En paral·lel, hi ha una part de l'independentisme, molt present a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que no combrega amb la via negociadora d'ERC i Junts i que previsiblement farà sentir aquest dilluns la seva veu al carrer. El manifest de la Diada de l'ANC és una esmena a la totalitat de l'estratègia del diàleg, i la seva líder, Dolors Feliu, s'encarregarà de fer-ho evident en el seu discurs. El temps dirà si aquest malestar es tradueix en una nova opció política unilateralista o no.
En tot cas, no tothom que participi en la manifestació té per què coincidir amb les tesis de l'ANC, que corre el perill d'actuar com un partit polític més i que s'ha allunyat de l'esperit ecumènic dels inicis, que sí que manté Òmnium. Per això és positiu que hi participin tots els sectors de l'independentisme, començant pel mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, i les planes majors d'ERC, Junts i la CUP. Sense oblidar, però, que la Diada Nacional de Catalunya ha d'interpel·lar tots els catalans, perquè si no es corre el risc que sigui vista com la festa de només una part de la població. Perquè sense cohesió social qualsevol projecte nacional català està condemnat al fracàs.
