La crisi pels resultats de PISA ha obert la caixa dels trons, amb moltes derivades. Un dels factors que amb més insistència i unanimitat s'han posat sobre la taula és el de la formació dels mestres, amb l'objectiu d'elevar el grau d'exigència. Els mateixos rectors universitaris ja ho havien advertit feia temps, com va recordar a aquest diari el de la UB, Joan Guàrdia. Ara aquesta necessitat ha esdevingut una evidència, per no dir una urgència. Però alhora que aquesta conclusió s'ha anat assumint de forma transversal, hem conegut l'augment de matriculacions aquest curs en aquells graus de formació de mestres dels centres privats que no exigien passar les anomenades proves d'aptitud pedagògica (PAP), un filtre extra creat tot just fa 7 anys precisament per estirar cap amunt el nivell dels futurs docents, de manera que amb l'aprovat a la selectivitat ja no n'hi hagués prou.
Tot i el nivell en realitat molt bàsic d'aquest examen, tret del primer any (2017), quan el van aprovar el 72,5% dels que s'hi van presentar (però hi va haver pocs candidats), els anys següents els resultats ja van empitjorar: el nombre de suspesos va situar-se al voltant del 40% i el 2021 es va acostar al 50%, un percentatge que va remuntar una mica el 2022 i va tornar a retrocedir fins al 54% d'aprovats el 2023. D'alguna manera, s'ha evidenciat que el grau de magisteri s'ha convertit, en força casos, en refugi per a alumnes amb un bagatge més aviat prim. La clàssica figura de l'estudiant i després mestre vocacional ja no sembla tan predominant.
En tot cas, el nombre de suspesos va alarmar les universitats privades, que davant la possibilitat de no arribar al nombre de matriculats necessari per fer rendibles els seus graus van renunciar a exigir aquesta prova. El filtre desapareixia i, si més no d'entrada, s'abaixava un llistó que ja estava prou devaluat. Aquella polèmica decisió agafa, després de PISA, una dimensió encara més discutible que va en contra no només del futur nivell de la docència a les aules, sinó dels mateixos centres universitaris privats que l'han adoptat, que fàcilment seran vistos en el futur com una pedrera de mestres menys bons. Segur que les mateixes universitats deuen sentir pànic davant d'aquesta perspectiva. Toca, doncs, corregir amb celeritat aquesta anomalia i exigir les PAP arreu.
Perquè, en efecte, la formació dels mestres és una assignatura pendent des de fa massa temps. Al marge del debat sobre els sistemes pedagògics o de l'exigència de més inversió en educació, el factor clau que els experts destaquen per a l'èxit d'uns països per damunt d'altres és la capacitat d'atraure estudiants d'alt nivell cap als estudis de magisteri. I com es fa, això? En primer lloc, apujant el llistó d'entrada (no abaixant-lo), una via, la d'uns estudis de qualitat i d'alta exigència, que de passada ajudaria a tornar a prestigiar la professió. Naturalment, hi ha altres factors en joc en aquesta delicada equació per millorar els resultats acadèmics dels nostres infants i adolescents, però sens dubte el de l'aptitud de mestres i professors d'escoles i instituts n'és un de molt rellevant.
