Aquest diumenge passarà a la nostra petita història particular com aquell dia en què tots vam tenir la sensació que el final del malson de la pandèmia era més a prop, que es comença a veure la llum al final del túnel. La recuperació de la mobilitat nocturna sumada a l’obertura dels bars i restaurants fins a les 23 h marca un abans i un després en l'etapa iniciada el 29 d’octubre, quan, en plena segona onada, es va aprovar un estat d’alarma de sis mesos al Congrés de Diputats. Des de llavors hi ha hagut una tercera onada, mentre que la quarta s’ha pogut mantenir a ratlla.
I a diferència de l’estiu, ara l’acceleració del ritme de vacunació sí que fa pensar que aquesta desescalada pot ser la definitiva. En tot cas, la reconquesta gradual de les llibertats arrabassades pel virus ha de servir també perquè tots plegats anem recuperant el to vital, la interacció social, aquella alegria de viure que per moments, en els moments més durs de la pandèmia, se’ns negava.
Aquesta represa també servirà per empènyer cap amunt l’economia, per impulsar el consum, per insuflar vida als petits negocis que tant han patit, perquè les empreses facin les inversions que fins ara han tingut aturades. Tota aquesta activitat ha d’ajudar també a reconstruir la confiança en el futur, que ha estat greument afectada per la pandèmia.
Tot i això, hem de ser molt conscients que el covid-19 no ha desaparegut, continua entre nosaltres i encara afectarà moltes persones fins que realment el puguem donar per derrotat. Per això és important respectar al màxim totes les indicacions de les autoritats sanitàries, com ara la que limita les reunions a 6 persones. Cal pensar que el d’avui és el primer pas d’una desescalada que s’allargarà en el temps i que ha de permetre que no es facin passos enrere.
Aprofitant l’optimisme que avui es respira als carrers, també és un bon moment per mirar enrere i recordar les històries i ensenyances que ens ha deixat la pandèmia. I no hi ha millor manera de fer-ho que recopilant els testimonis de pacients que han superat la malaltia i que, a més, en el camí han acabat estrenyent llaços amb els seus metges i cuidadors. Aquesta relació metge-pacient és una de les coses més boniques que ens deixa la pandèmia: històries de superació dels malalts que es combinen amb el compromís insubornable del personal sanitari i el factor humà que representa l’amistat.
No es pot perdre de vista l’enorme patiment de què venim. Un patiment que hauria de fer reflexionar els governs de tot el món sobre quines han de ser les prioritats en la postpandèmia. I a tots nosaltres sobre la fragilitat d’unes vides que crèiem segures i sense perill fins que va aparèixer el covid-19.
