Els pactes són necessaris, però també la confiança
BarcelonaEl resultat del 28-M ha donat lloc a múltiples pactes a nivell municipal, consells comarcals i diputacions a Catalunya, cosa que de per si no és dolenta, ja que dibuixa una societat polièdrica i no polaritzada, amb actors polítics amb capacitat de negociar i acordar, i això sempre és bo en democràcia. Hi ha hagut pactes entre forces independentistes, com a Girona; de Junts i ERC, com a la Diputació de Girona o a Valls; entre el PSC i Junts, com a Roses o la Bisbal d'Empordà; del PSC i la CUP, com a Sant Celoni; entre ERC i el PSC, com a Tortosa (també amb els comuns) i a les diputacions de Tarragona i Lleida, o entre el PSC i els comuns, com a Cornellà. El corol·lari de tot aquest moviment polític ha sigut, però, el "no pacte" de Barcelona, que ha acabat amb Jaume Collboni d'alcalde amb els vots de partits amb projectes completament contradictoris, com el PP i i els comuns, però que coincidien en el punt d'evitar que el candidat més votat, Xavier Trias, fos l'elegit.
No hi ha dubte que aquesta operació ha soscavat la confiança entre els diferents partits implicats i ha enrarit l'ambient, fins al punt que ara mateix Junts es troba amb el dilema de si, després de la jugada de Collboni, poden reeditar el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. El mateix Trias, fent gala del seu tarannà dialogant, ha avalat la reedició del pacte perquè considera que tant Núria Marín com Antonio Balmón, alcaldes socialistes de l'Hospitalet i Cornellà, són gent de fiar. Si Junts decideix no reeditar-lo, una possibilitat seria que a la Diputació es repetís l'escenari de la capital i hi hagués un nou pacte PSC-comuns-PP a les portes de la campanya electoral del 23-J. Caldrà estar atents, doncs, al desenllaç.
Sigui com sigui, i malgrat l'experiència de Barcelona, cal subratllar que els pactes són necessaris en democràcia, i més en un moment en què la fragmentació política impedeix les majories absolutes. Però com subratllava el mateix Trias, aquests pactes s'han de teixir des de la confiança mútua i el treball per consensuar i fer compatibles programes diferents amb l'objectiu fonamental del bon govern. Des d'aquest punt de vista, l'alcalde Collboni ho tindrà difícil amb un govern de només 10 regidors i amb un plenari amb massa ferides obertes. També és fràgil la situació de Pere Aragonès a la Generalitat, amb el suport de només 33 diputats al Parlament, tot i que és més plàcida després de l'aprovació dels pressupostos amb el suport de, precisament, el PSC i els comuns. Aragonès tampoc ho tindrà fàcil per teixir acords en l'escenari actual, però hauria de treballar per ampliar la base parlamentària del seu Govern després de la sortida de Junts.
El cert és que els pactes no gaudeixen de gaire bona fama, sobretot si es fan contra la força guanyadora, i per això demanen un plus de pedagogia per part dels partits i un objectiu programàtic clar. Les negociacions han de ser com més transparents millor, i hi ha d'haver un mínim de lleialtat mútua. Els pactes que neixen de la desconfiança, com el que van signar ERC i Junts a la Generalitat o el de Pedro Sánchez amb Podem el 2019, solen acabar malament i són penalitzats per l'electorat. I els "no pactes" que, a més, no s'expliquen prèviament, encara més.
