Barcelona és una ciutat sorollosa. Massa sorollosa. Aquest és, sens dubte, juntament amb la contaminació i la brutícia, un dels seus punts dèbils més obvis. Ho és per la densitat, pel trànsit encara molt intens i per la falta de zones verdes i espais públics. Les polítiques de pacificació dels últims anys busquen corregir aquest problema, molt acusat sobretot en barris cèntrics, en especial a l'Eixample, però no només. La reducció del trànsit és, doncs, imprescindible. Cal seguir avançant cap a tot el que sigui la minimització de l'ús del cotxe privat, la potenciació de transports silenciosos alternatius i la millora del transport públic (que per superfície hauria de ser cada cop més elèctric). La superilla de l'Eixample que ara es prepara va en aquesta línia.
Però, com ja s'ha vist en altres casos, hi ha necessàries millores urbanes, com aquestes contra el soroll, que tenen efectes secundaris. El terme gentrificació –expulsió de veïns que no poden fer front als preus de lloguer del seu barri un cop aquest ha estat millorat– ja s'ha convertit en un lloc comú a Barcelona. Des de fa un temps, també es dona un altre fenomen: la pacificació de certs carrers, convertits en zones de vianants o mixtes, provoca que esdevinguin llocs ideals per a l'oci nocturn, amb proliferació de terrasses de bar. El mateix passa amb certes places quan, per diferents factors –per exemple, la proximitat amb zones d'oci nocturn–, passen a ser punts de trobada juvenil a altes hores de la nit, a l'entrada o sortida de discoteques i locals musicals. En tots aquests casos, el soroll i els botellons estan garantits, i els veïns en pateixen les conseqüències, amb les hores de son alterades. Viure en certs llocs a priori privilegiats i pacificats pot convertir-se, doncs, en un infern. L'estiu i el retorn del turisme no fan sinó augmentar la dificultat d'aquesta convivència.
L'Ajuntament ja ha reduït horaris nocturns de terrasses en carrers com el de Blai al Poble-sec, i els pot plantejar en llocs com el carrer Enric Granados i els jardins de la Mediterrània (a la Marina del Port). Però les zones conflictives són moltes més. Per exemple, el Paral·lel o el Parc de les Tres Xemeneies, tots dos també al Poble-sec, o, a Sants, els l'entorn del Poble Espanyol, la plaça Osca –on també ja hi ha reducció horària– i el Parc de l'Espanya Industrial. Sembla evident que caldrà estendre les mesures horàries restrictives a més indrets i incrementar la vigilància policial allà on hi hagi conflicte, endurint els controls. Però amb això no n'hi haurà prou. Només amb la col·laboració de propietaris i gestors de bars i sales nocturnes es podrà reconduir la situació. Això és el que ara comença a intentar el govern municipal, ja veurem amb quins resultats. En última instància, la solució és anar cap a la relocalització de certs locals, portant l'oci nocturn a zones no habitades.
Barcelona ha d'aspirar a ser una ciutat amb menys soroll, tant l'estructural diürn fruit sobretot del trànsit rodat com el de l'oci nocturn, relacionat amb el lleure juvenil i el turisme. I cal tenir molt present el perill que reduir el primer porti a augmentar el segon.
