Pablo Llarena torna a la càrrega a Europa. Després de més de tres anys de fiascos per la negativa de diversos tribunals europeus a concedir l'extradició dels exiliats del Procés a través de les euroordres presentades pel Tribunal Suprem, l'instructor de la causa contra l'independentisme sembla, ara sí, decidit jugar-se-la davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Llarena finalment ha expressat la seva voluntat de traslladar a la màxima instància judicial comunitària una qüestió prejudicial perquè aclareixi els límits dels tribunals estatals a l'hora de rebutjar les euroordres. Es tracta, doncs, que fixi finalment una posició general. La negativa belga a enviar cap a Espanya l'exconseller de Cultura Lluís Puig Gordi ha fet vessar el got d'un Llarena que mai no ha ha donat el braç a tòrcer davant les negatives dels seus col·legues europeus, als quals no ha dubtat a acusar de deslleialtat. A més, tot i que encara queda molta partida, també ha volgut aprofitar la decisió de la comissió d'Afers Jurídics del Parlament Europeu favorable a retirar la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.
En tot cas, el magistrat del Suprem deixa clar que seguirà jugant a fons fins al final. De manera que la interferència judicial en la política espanyola, i més en concret en el plet català, està assegurada. L'alta judicatura de l'Estat, de tarannà conservador i imbuïda d'un indissimulat nacionalisme espanyol, fa temps que ha assumit sense complexos un rol protagonista en el joc polític, per no dir directament en la croada patriòtica. Per la qual cosa la possibilitat, d'altra banda no gens fàcil, que es pugui entrar els propers mesos en una etapa de diàleg i distensió entre la Moncloa i el nou Govern de la Generalitat seguirà poc o molt condicionada per les interferències judicials.
Pablo Llarena és diàfan en la seva determinació: vol portar els exiliats a la presó, i ho intentarà fins al final, peti qui peti, encara que suposi posar en risc el prestigi del sistema judicial espanyol i qualsevol via de solució política. De fet, la jurisprudència del mateix TJUE ha avalat unes quantes vegades la competència dels tribunals estatals per no extradir de manera automàtica persones reclamades entre estats europeus, tot i que a l'altre costat de la balança hi ha la realitat que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar Bèlgica per haver rebutjat l’extradició de l'etarra Natividad Jáuregui, cosa que va portar l’Audiència Nacional a emetre una nova euroordre que finalment es va executar el novembre passat. La partida judicial europea pot ser llarga i en qualsevol cas, acabi com acabi, és una llosa que pesa i pesarà sobre la ja prou deteriorada democràcia espanyola. L'existència d'exiliats i presos polítics suposa un llast per a la política exterior espanyola, i ara ja també de l'europea, com ha experimentat recentment el seu màxim responsable en la visita oficial a Rússia pel cas Navalni. Però Llarena, no hi ha dubte, segueix i seguirà.
