Orwell i la intoxicació política a les xarxes
A la novel·la 1984, el llibre de política-ficció distòpica que Alberto Núñez Feijóo –tocant d'oïda– acaba de fer evident que no s'ha llegit, i que George Orwell va escriure el 1948 –no el 1984, senyor Feijóo!–, l'autor anglès dibuixava una societat on, a través de la manipulació informativa i la vigilància massiva, els ciutadans, sense ser-ne del tot conscients, deixaven de ser lliures sota l'ombra d'un Gran Germà.
Aquella manipulació té avui fabulosos hereus en les fake news i els bots: el Gran Germà ha esdevingut un monstre multiforme quotidià que s'infiltra en les noves vides a través del mòbil i que actua al servei d'interessos ocults. La lluita per la qualitat democràtica avui s'ha de lliurar en bona part en aquest terreny de la desinformació. Hi ha un altre concepte que Orwell reivindicava i que, encara que vagi de baixa, continua sent el millor antídot contra la intoxicació de les xarxes socials: la common decency, aquella facultat popular instintiva de copsar el bé i el mal, un sentit moral espontani que permet a tanta gent parapetar-se rere un astut escepticisme. Si aquest sentit comú persisteix al carrer, en canvi cada dia es troba més a faltar en la vida política, que com més va més es fa a cop de tuits incendiaris, cínics i maniqueus.
El cas del compte fals de Twitter a nom de Joana Masdeu, suposada periodista inexistent, creat per defensar el polític Francesc de Dalmases, s'inscriu en aquesta lògica d'utilització fraudulenta de les xarxes socials. És la lògica de la infoxicació. És la pitjor cara de la política. Paradoxalment, alguns dels que fan ús d'aquestes males praxis haurien entrat en política per renovar-ne les formes, per trencar amb uns partits endogàmics, uns professionals aviciats de poder i unes institucions allunyades de la gent. Doncs bé: resulta que els renovadors de la democràcia s'estan convertint, a vegades, en els seus pitjors enemics.
En efecte, les formes són importants i prefiguren el fons: per fer política s'ha de saber dialogar, no cridar; per fer política s'ha de donar la cara, no amagar-se rere falses identitats. Que lluny que queden els temps de la política com a pedagogia, en què la paraula raonada i argumentada seduïa i mobilitzava simpaties. L'àgora pública s'ha degradat. Sens dubte, les noves formes de comunicació (el mitjà és el missatge) en són en part responsables (i aquí també hi ha d'haver una autocrítica dels mitjans), però la responsabilitat final és de qui en fa mal ús.
És preocupant que la batalla política es lliuri avui a cara oculta a les xarxes, a través de bots i d'algoritmes, no mitjançant idees ni programes. Si Orwell, l'home que va venir a lluitar a Barcelona contra el feixisme i que va escriure la seva personal i compromesa crònica Homenatge a Catalunya, aixequés avui el cap, probablement assaboriria el gust agredolç d'haver-la encertat. Però segur que com a periodista seria el primer a plantar cara als que manipulen, desinformen i tergiversen emparats rere el vel del Gran Germà tecnològic.
