La votació de la militància d'ERC que ha donat llum verda a la investidura de Salvador Illa (PSC) obre una nova etapa en la política catalana, amb el concert i la defensa de la llengua catalana a l'horitzó. La decisió no era fàcil, sobretot després de la repressió post-Procés. I, de fet, ha dividit les bases del partit republicà (53,5% a favor i 44,8% en contra). Però finalment s'ha imposat la posició més pragmàtica, la que demanava aprofitar l'ocasió per treure'n el millor profit possible per a Catalunya i evitar el bloqueig i la repetició d'eleccions. Cal valorar en la seva certa mesura les cessions programàtiques del PSC i també el pas endavant de Pedro Sánchez per acceptar que sigui l'Agència Tributària de Catalunya la que recapti tots els impostos, un punt al qual el PSOE sempre s'havia oposat, i que segurament molts li retrauran. Sens dubte el contingut de l'acord, i també la unitat mostrada per la cúpula del partit, és el que ha fet decantar la balança. El debat intern, tal com ha subratllat la secretària general, Marta Rovira, també ha estat exemplar. És possible que ERC pagui un preu per la decisió, però també l'hauria pagat en cas contrari. De vegades la política consisteix en treure el màxim profit de la pitjor conjuntura, i això és el que ha fet ERC.
En aquesta nova etapa que s'obrirà a partir de la investidura de Salvador Illa, els socialistes viuran un doble fenomen: una acumulació sense precedents de poder institucional i alhora una forta dependència parlamentària a Madrid i a Barcelona. La missió de republicans i comuns serà mantenir el PSC dins les coordenades del catalanisme, d'on en algun moment ha tingut la temptació de sortir, i convertir el seu federalisme teòric en més autogovern per a Catalunya. La batalla pel concert serà duríssima i de resultat incert (ja va passar amb l'Estatut), però de moment, i fins que no es demostri el contrari, és l'únic camí transitable per anar guanyant sobirania. El país necessita amb urgència recursos i més autogovern, i això ha d'unir tot el catalanisme, igual que va passar amb l'amnistia.
Mentrestant, amb els seus alts i baixos, ERC es prefigura com el partit clau del tauler català, el que és determinant i provoca canvis substancials, fins i tot quan obté mals resultats. No en va tots els presidents de la Generalitat ho han sigut en algun moment amb els vots d'ERC: Jordi Pujol (1980), Pasqual Maragall (2003), José Montilla (2006), Artur Mas (2012), Carles Puigdemont (2015), Quim Torra (2018), evidentment Pere Aragonès i ara Salvador Illa. En alguns casos la investidura era a favor d'un govern nacionalista, un nou Estatut, un referèndum o ara el concert. Aquest paper de partit frontissa de la política catalana, el que aplega dues de les ànimes principals del país (la sobiranista i la progressista), el continuarà jugant. L'important és llegir bé el moment històric i apostar per una política constructiva i en positiu. Perquè en política només els que s'arrisquen i prenen decisions s'equivoquen. Però també la poden encertar.
