Les dificultats cada cop més evidents en què es troba l’ús social del català, reflectides en les enquestes, han tornat a posar sobre la taula l’autèntica realitat lingüística en el món de l’ensenyament. Durant dècades, el consens de la immersió en l’ensenyament obligatori i del català com a llengua vehicular en l’ensenyament superior ha tingut diversos efectes: d’una banda, ha permès avançar en la normalització de la llengua (sobretot els primers anys de la democràcia, gràcies a un gran consens social que hi anava a favor), però, de l’altra, ha anestesiat el debat i ha emmascarat una situació de creixent laxitud. El terreny educatiu va ser concebut com un element correctiu, de discriminació positiva, a favor de la llengua pròpia i minoritzada en el seu mateix territori, una funció que cada cop s’exerceix menys i que, a més, ha estat barroerament posada en qüestió per la dreta espanyolista política i mediàtica, que ha volgut convertir aquest històric programa d’ajut al català en una suposada i inexistent discriminació del castellà. En part se n’han sortit: han enverinat una part de l’opinió pública i han aconseguit judicialitzar el problema, de manera que sembla imminent la decisió del Tribunal Suprem a favor de l’obligació dictada pel TSJC d’impartir un 25% de l’ensenyament a l’escola en castellà. Això, sumat a una creixent i en determinades zones aclaparadora preeminència del castellà entre els joves, sens dubte pot ser un cop letal per al sistema de la immersió i, per tant, pot suposar un retrocés encara més greu en l’ús social del català. Estem, doncs, davant una nova emergència lingüística a les aules, on el català corre el perill de convertir-se en un mer decorat.

Davant aquesta situació, es fa més necessari que mai recosir un gran nou pacte polític, cultural i social a favor del català a nivell global, amb especial èmfasi en sectors clau com l’audiovisual i aquest de què avui parlem, el de l’ensenyament. En aquest camp, la comunitat educativa, amb els mestres al capdavant, hi té molt a dir, perquè són els que coneixen de primera mà la realitat lingüística dels alumnes. En tot cas, avui només un 19,6% dels barcelonins de 15 a 29 anys parlen habitualment en català: per a molts, l’únic contacte amb la llengua és a les aules (pel que fa a la població de més de 15 anys de tot Catalunya, parlen habitualment en català el 36,1%). En aquest context, fer recular el català a l’ensenyament primari, secundari i universitari pot resultar letal. Contra la tergiversació dels últims anys, la veritat és que la immersió cada cop s’ha anat complint menys (sobretot a secundària) i que el català és poc vehicular a les universitats. Toca, doncs, repensar el sistema. I malgrat la pressió intolerant d’alguns, bastir un consens que se sostregui de la política de blocs i concebi el català com un dret i un patrimoni cultural de tots els ciutadans de Catalunya.

Dossier L'ús social del català