La mala gestió ens aboca al nou confinament

BarcelonaLes coses no s'estan fent bé. La transmissió comunitària és un fet. No és gens tranquil·litzador que les autoritats sanitàries et recomanin evitar sortir de casa. El seguiment dels casos positius no ha funcionat, s'estan escampant per diferents punts del país, en especial a l'entorn de Lleida i a l'àrea metropolitana de Barcelona. Com fa constar a l'ARA l'epidemiòleg Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de la Vall d'Hebron, després de "tres o quatre setmanes de gestió pròpia, estem pitjor que a tot Espanya". El mateix Almirante diu que la situació no és ni de bon tros tan crítica com fa uns mesos –als hospitals no hi ha una allau d'ingressos i les entrades a l'UCI són poques–, però el fet que no s'hagi pogut aturar l'extensió del virus en una àrea que afecta 2,7 milions de ciutadans és un fracàs.

Se suposava que s'havia après de la primera crisi i que s'havien posat els recursos, els professionals i els mecanismes per evitar-ne una reedició. Doncs no. Al final ha calgut tornar a prendre mesures per frenar la mobilitat i la vida social, obligacions i recomanacions que tenen un efecte greu sobre el dia a dia de les persones i sobre l'economia. En plenes vacances d'estiu, quan tot just es començava a recuperar tímidament el turisme, i amb la ciutadania psicològicament esgotada pel llarg confinament primaveral, les noves restriccions han caigut com una galleda d'aigua freda. El teixit empresarial –no només el turístic o el cultural– ha rebut amb malestar la notícia: aquesta segona aturada pot suposar un cop mortal per a molts negocis. I en l'entorn sanitari es reclama un lideratge polític més clar, una millor comunicació de les mesures, una presa de decisions més serena i validada pels experts.

Més d'hora que tard caldrà començar a demanar responsabilitats polítiques. ¿Pot un govern políticament dividit en dues meitats gestionar amb garanties una crisi sanitària de conseqüències socials i econòmiques tan greus com la que estem vivint? Ara mateix ja és una obvietat que tant aquí com arreu segurament es va accelerar massa amb el desconfinament i que el reconfinament, en canvi, ha sigut massa lent. I també resulta dolorosament òbvia la imprevisió i improvisació amb què s'han afrontat els rebrots del Segrià i l'Hospitalet de Llobregat. Les dades comparatives amb la resta de l'Estat parlen per elles mateixes: Catalunya en surt malparada. Tenim un problema de gestió. S'ha sigut poc eficaç, gens efectiu. Si en l'etapa inicial de la crisi el caos es va suplir amb l'entrega abnegada de molts professionals als hospitals i als CAP, en aquesta etapa, quan tocava el lideratge de l'administració per organitzar el rastreig del covid-19, els resultats no han acompanyat.

Això no vol dir que la ciutadania, tots, no tinguem l'obligació de seguir les indicacions de les autoritats públiques. De nou, només amb la col·laboració de tothom podrem frenar l'avenç del virus. Però alhora tenim el dret i l'obligació de reclamar una bona i diligent gestió. No ens podem resignar a veure com cada rebrot comporta la paralització de mig país.