No era el dia de restar protagonisme a les víctimes del 17-A

BarcelonaL'acte d'homenatge a les víctimes en el cinquè aniversari dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils va quedar entelat pels crits d'un grup de manifestants independentistes que van trencar el minut de silenci i van indignar els familiars i supervivents presents a la Rambla. L'escena va ser una exhibició de manca d'empatia, educació i respecte pel dolor de les persones tan evident que tots els actors polítics i socials el van condemnar. Tot i que és lícit reclamar les investigacions que es vulgui, culpar les clavegueres de l'Estat o malfiar-se de la versió oficial que recull la sentència judicial, aquest dimecres no era el dia ni el moment de prendre el protagonisme a les víctimes, que eren l'únic important i es mereixien ser el centre absolut de l'acte. Perquè si en alguna cosa hi ha consens és en el fet que l'atenció de les administracions cap a les víctimes no ha estat a l'altura.

És veritat que el sabotatge al minut de silenci va ser obra d'una minoria que no és representativa del moviment independentista català en el seu conjunt (tot i que segur que serà convenientment utilitzat en contra seu per algunes terminals mediàtiques i polítiques), però tampoc es pot obviar l'existència d'un nucli que ha derivat cap a l'antipolítica i el ressentiment, fins i tot contra els que fa quatre dies eren companys de viatge. Des d'aquest punt de vista contrasta el clar posicionament de Junts –que des del compte oficial del partit va condemnar sense pal·liatius el boicot al minut de silenci– amb l'actitud de la seva presidenta, Laura Borràs, que no només no ho ha fet encara sinó que es va acostar als manifestants per saludar-los. Aquests la van rebre amb crits de "presidenta, presidenta", en referència a la seva suspensió com a presidenta del Parlament.

Però si no era el dia de restar protagonisme a les víctimes del 17-A, encara menys era el dia de portar els enfrontaments interns de la política catalana o reivindicacions personals a un acte de caràcter institucional en què hi havia persones que havien perdut un fill o un familiar en els atemptats. Per molt important que sigui, cap causa o greuge justifica aquest capteniment i falta de respecte. Encara que a alguns els costi de creure, l'Univers no gira al seu voltant. I encoratjar o donar ales a aquests grups minoritaris és un greu error que la política catalana acabarà pagant.

Dels fets d'aquest dimecres només se'n pot extreure una conclusió: en el suport a les víctimes no hi pot haver fissures ni esquerdes. I no és acceptable barrejar altres coses, per molt importants que siguin, en un acte de reconeixement i homenatge. Prou càrrega tenen els supervivents com la Jumaine, que va perdre el seu fill Julian, de 7 anys, i que ella mateixa va ara en cadira de rodes, com per veure que els actes en què se suposa que la societat catalana els ha de mostrar el seu suport i estima es converteixen en una batussa política. Era el dia per dir-li: estem amb tu per al que necessitis. A ella i a la resta de víctimes. I per a res més.