El setembre, després de les vacances d’estiu, sempre és un nou principi, l’inici d’un nou curs. Però on ho és especialment és a les escoles i als instituts, perquè l’aturada de l’estiu és més llarga per als més petits, que també viuen el pas del temps d’una manera diferent. Al sector educatiu el nou començament de cada setembre és més real i evident que en molts altres. I per això també és, encara més, una nova oportunitat. I convé que no es desaprofiti.
Aquest principi de curs arriba enmig de la incertesa, però no per la pandèmia, sinó per la modificació dels currículums als instituts, el canvi d’horaris al setembre (amb les noves activitats de lleure gratuïtes a la tarda), l’amenaça d’una nova sentència per imposar el 25% de castellà i el desplegament pendent del decret de l’escola inclusiva. Però també arriba amb tensió: amb vagues de mestres i professors convocades per al 7 i el 28 de setembre i un conflicte entre els sindicats i la conselleria encapçalada per Josep Gonzàlez-Cambray que continua igual després de la pausa de l’estiu.
Aquest nou començament és una oportunitat per reduir la incertesa tant com sigui possible, perquè cal permetre que els docents puguin treballar de la millor manera per recuperar el terreny perdut durant la pandèmia. I per anar més enllà. L’educació és el futur i no n’hi ha prou amb dir-ho, també cal creure-s'ho i actuar en conseqüència. Això vol dir posar-nos-hi, dedicar al sector el finançament i els recursos que es mereix, i també la voluntat de teixir una estratègia conjunta sobre com s’ha d’abordar per aconseguir que millori.
Creure’s de debò el paper de l’educació també implica la necessitat de fer un esforç perquè els sindicats i el Govern s’entenguin. És imprescindible que actuïn a l'una, no dividits i enfrontats, perquè qualsevol estratègia que es plantegi tingui alguna possibilitat de funcionar. Això, evidentment, passa per millorar la capacitat de diàleg de les dues parts. D’una conselleria que els sectors sindicals creuen que actua amb prepotència i d’uns sindicats que han d’estar disposats a arribar a un acord, o sigui, a cedir d’alguna manera.
Tancar-se en banda no solucionarà els problemes del sector. L’única manera de solucionar-los és parlar-ne. L’ensenyament és massa clau perquè la societat hagi d’estar pendent de les batalles entre la conselleria i els sindicats, que se suposa que volen el mateix. La part positiva és que els dos bàndols creuen que hi ha marge per a l’acord, que haurien d’aconseguir amb una certa rapidesa per poder-se concentrar en allò que realment importa. Arriba un nou setembre, un nou principi, una nova oportunitat també per al diàleg.
