El nivell dels alumnes: més exigència i més esforç
El diagnòstic és prou compartit i està avalat per les dades (tanmateix, massa poques) de què disposem: el nivell acadèmic dels alumnes ha baixat després de la pandèmia. Sobretot entre els nois i noies d’entorns més desafavorits. Les assignatures que estan en el punt de mira són les matemàtiques i l’anglès, però també hi ha preocupació pel nivell de comprensió lectora en general, cosa que acaba repercutint en tots els aprenentatges. També sembla prou acceptat per la comunitat educativa que els problemes ja venien de lluny, i que el sotrac del coronavirus el que ha fet ha sigut accelerar i explicitar les debilitats del sistema. Quines? Doncs unes quantes: la falta de recursos, i en especial de professionals, fruit de les retallades de la crisi del 2008; el retrocés en la cultura de l’esforç i, associat a aquest punt, també la menor exigència per part dels mestres, des de l’ESO fins a la universitat; la dificultat de conciliació entre vida familiar i escolar (més greu en els entorns més precaris), fet que repercuteix en la menor implicació de les famílies a casa; el necessari canvi educatiu (treball per projectes i competències) mal assimilat o aplicat, sovint relegant massa, per exemple, la memorització; la dispersió més gran dels alumnes a causa de l’abassegadora irrupció de les xarxes socials; la més gran inestabilitat emocional dels joves per l’impacte de la pandèmia; i l’increment de la diversitat d’orígens i de bagatges culturals a les aules.
Davant d’aquest conjunt de febleses i reptes, no hi ha una fórmula fàcil per revertir la baixada del nivell acadèmic. El primer pas, que ja sembla que està fet, és assumir que és un problema real i greu. Hi ha hagut un reconeixement clar per part de l’administració, dels experts i dels mestres i professors. A partir d’aquí, sense necessitat de repartir culpes, hi ha d’haver una voluntat clara i compartida, que sigui política i professional, de posar remei a la situació. Cal fer-ho sense por i amb celeritat. Els joves i adults del futur no poden sortir del sistema educatiu tan coixos: perdonant-los el baix nivell (amb discursos del tipus “pobres, ho han tingut molt complicat amb la pandèmia”) els fem més mal que bé.
La qüestió és com. I de nou aquí són necessàries moltes accions concertades, tant de caràcter social com pedagògic, la majoria de les quals demanen més recursos. Però no totes: l’exigència i l’esforç no depenen dels diners, sinó de la suma de voluntats individuals que portin a un convenciment col·lectiu. El lideratge per fer possible un canvi de mentalitat l’han de tenir els docents, amb la complicitat de les famílies i el suport de l’administració. Per moltes raons i greuges que hi hagi, no ens podem encallar tots plegats en el pessimisme i la queixa.
