BarcelonaEl president català, Pere Aragonès, i l'espanyol, Pedro Sánchez, van donar dimecres el tret de sortida a un procés de negociació entre els dos governs que neix enmig de molts dubtes i incerteses, assetjat per contraris a banda i banda, i amb uns precedents no gaire encoratjadors. Tot i això, aquest és un camí que s'ha d'explorar a fons, sobretot després de les lliçons de l'octubre del 2017, i que, sobretot, s'ha d'afrontar amb el màxim de seriositat i rigor per les dues bandes.
Per començar, i tal com subratllen els experts en mediació, cal que les dues parts s'ho creguin de veritat i actuïn amb sincera i veritable intenció d'arribar a acords. Això, evidentment, serà molt més difícil per part de la banda espanyola, que és a la taula amb una situació juridicolegal de superioritat respecte a la catalana (per a ells, la Generalitat només és un govern autonòmic) i amb pocs incentius, sobretot electorals, per fer concessions. La primera missió dels negociadors catalans, doncs, és convèncer el govern espanyol que un acord beneficia les dues bandes i que, al contrari, un fracàs les perjudica totes dues.
Els exemples de processos de negociació complexos com aquest, en què les posicions estan tan allunyades i l'element emocional és tan present (amb persones a l'exili, pendents de judici o que han passat anys a la presó), demanen discreció i paciència. Un dels experts entrevistats per l'ARA sobre aquesta qüestió, Francisco Díez, explica com va fracassar dues vegades quan va haver de mediar, com a especialista del Centre Carter, entre els governs de Colòmbia i l'Equador, fins que finalment a la tercera va tenir èxit. Si les dues parts s'ho prenen seriosament, hi ha metodologies i experiències que es poden aplicar al cas català, que es diferencia de la majoria, afortunadament, pel seu caràcter estrictament democràtic i pacífic, però que tracta sobre una qüestió, la sobirania, que ja ha sigut objecte de negociació a moltes bandes del món.
Aquesta negociació té alguna possibilitat de reeixir si s'aborda amb criteris professionals, allunyats del dia a dia i del tacticisme electoral d'uns i altres. En aquest sentit, cal subratllar que la divisió en el camp independentista i l'absència de Junts de la taula debiliten la posició de la Generalitat. L'acord de govern, que preveia dos anys de marge per explorar la via de la negociació, ha saltat fet a miques a les primeres de canvi i compromet seriosament la unitat de l'executiu català. Els dos partits han de trobar ara un nou equilibri que permeti refer la confiança mútua i projectar la imatge d'un Govern cohesionat. Tal com remarquen tant Roger Torrent com Jordi Sànchez en sengles entrevistes a l'ARA, no hi ha cap intenció de trencar el Govern, ni per una banda ni per l'altra. Tot i això, no és seriós que un govern mantingui posicions tan allunyades en una qüestió tan troncal com aquesta. La paradoxa, doncs, és que potser abans d'afrontar una veritable negociació amb el govern espanyol caldrà refer la unitat de l'executiu català amb l'única recepta possible per aconseguir-ho: el diàleg.
