Més que la de la CUP amb els pressupostos presentats pel Govern d'ERC i JxCat, segurament la incomoditat més grossa és la de molts sectors de la societat catalana amb aquesta negociació agònica. Una negociació agònica més. Des del món empresarial fins al de les entitats socials, passant pel camp de la sanitat o el cultural, moltes persones i organismes esperen amb candeletes que aquests comptes públics s'aprovin i ajudin el país a encarar la sortida de la crisi amb unes garanties mínimes. Feia temps que a Catalunya no es veien uns pressupostos tan expansius. Naturalment, es pot discutir el detall i la distribució de partides, però el sol fet que hi hagi un augment general és de per si una bona notícia. Per això hi ha la consciència general que no es pot deixar passar aquesta oportunitat. Uns pressupostos prorrogats (i ja en portem uns quants els últims anys) serien un fracàs col·lectiu imperdonable. L'impuls econòmic des del sector públic és ara mateix un imperatiu àmpliament sentit i compartit.
Arribats a aquest punt, la pregunta pertinent és si la CUP n'és conscient, d'aquest estat d'opinió general. D'entrada, el seu gest d'anunciar una esmenta a la totalitat però allargar la negociació amb poca motivació i posant unes condicions que van molt més enllà dels mateixos pressupostos sembla més aviat buscar motius per trencar el seu suport al Govern que no pas ganes d'arribar a un acord. En cap cas els cupaires han transmès la convicció que aquests comptes són vitals per al país. Un missatge en el qual, en canvi, sí que s'ha fet fort l'executiu, tant a través del seu president, Pere Aragonès (ERC), com del seu conseller d'Economia, Jaume Giró (JxCat), que per activa i per passiva han mostrat la seva determinació d'aprovar els pressupostos, preferiblement amb els anticapitalistes i, en cas que no sigui possible, buscant el suport fora de la majoria independentista. En aquest sentit, també des del PSC i des dels comuns s'ha fet explícita la voluntat de facilitar-ne d'alguna manera l'aprovació. Als dos grups de l'esquerra no independentista els interessa entrar en el joc: així s'asseguren també l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, on governen, i obren una esquerda en l'independentisme.
Els pròxims dies seran decisius per veure, doncs, si la majoria independentista, que fins ara no ha sigut capaç de traçar un full de ruta compartit -com s'ha vist amb una taula de diàleg coixa per l'absència de JxCat-, com a mínim aconsegueix entendre's en una qüestió més peremptòria, però igualment rellevant, com és la gestió de la sortida de la crisi, o si, per contra, consuma la seva divisió i el Govern passa a dependre, per a la seva continuïtat efectiva amb l'aprovació dels pressupostos, d'altres forces. Aquesta última possibilitat suposaria l'entrada de la política catalana en un nou marc de geometries variables. Es giraria així full a una dècada marcada per l'eclosió i hegemonia de l'independentisme i pel seu posterior aterratge forçós.
