La necessària millora de l'avantprojecte de llei de memòria històrica
BarcelonaCal reconèixer a José Luis Rodríguez Zapatero el mèrit d'haver tirat endavant la primera llei de memòria històrica l'any 2007, tot i que molts dels seus objectius, com ara la retirada dels monuments franquistes o el canvi de noms de carrer, van quedar acomplerts només a mitges. Aquell va ser un primer pas, tímid, i que va tenir una vida molt curta, ja que quan el PP va arribar al poder (2010-2018), només va haver de desar-la en un calaix i no assignar-li recursos perquè quedés en paper mullat. El cert és que durant tots aquests anys van ser algunes comunitats autònomes, com Catalunya, i sobretot les associacions de víctimes del franquisme les que van portar la veu cantant i van continuar –gairebé sense suport institucional– la seva lluita per trobar els éssers estimats i portar alguns dels criminals del règim davant de la justícia.
Aquest dimarts la vicepresidenta Carmen Calvo ha presentat el seu esborrany d'avantprojecte de llei de memòria històrica, que ara s'haurà de negociar al Congrés. El text soluciona alguns dels dèficits de la llei de Zapatero i, per exemple, declarar nuls tots els judicis sumaríssims del franquisme, un pas que Catalunya ja havia fet quan Carles Mundó era conseller de Justícia. També dona un impuls definitiu a l'obertura de fosses –assegurant-ne el finançament necessari– i a la creació d'un banc d'ADN. Un altre punt cabdal és l'obligació d'incloure la Guerra Civil i la dictadura en els plans d'estudi per assegurar-se que els joves en tenen un bon coneixement.
Potser la mesura de més impacte és crear una Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans, ja que les víctimes s'han sentit molt soles aquestes dècades i la justícia espanyola ha actuat com un mur, escudant-se en la Llei d'Amnistia de 1977, davant de tots els intents d'encausar responsables del règim. Aquesta Fiscalia hauria de permetre obrir processos judicials a Espanya i que no passi com ara, que és una jutge argentina, María Servini, qui encapçala la causa oberta més important contra responsables del franquisme.
Tot i així, la llei s'haurà d'afinar molt més en el tràmit parlamentari. Per exemple, ha de quedar clar que la Fundació Francisco Franco, que exalta la figura del dictador, no pot ser legal en una democràcia. També s'hauria d'obrir la porta a reparacions a les famílies de persones que van ser espoliades i anar més enllà de fer una mera auditoria. I també caldria incidir més en la pedagogia del que va suposar el franquisme i la lluita antifranquista. La manca de consciència del que va representar la dictadura és alarmant en molts joves. Caldria conscienciar-los amb un ambiciós programa que inclogués els mitjans públics de comunicació i iniciatives com les visites organitzades als escenaris de la guerra i a les fosses que s'han pogut localitzar.
No hi ha res pitjor per a una democràcia que la manca de memòria o una memòria falsejada. El Congrés de Diputats té ara l'oportunitat de fer passos irreversibles en aquesta direcció i acabar amb el que encara és una anomalia dins del context europeu.
