Les vides que se'n van amb cada naufragi
BarcelonaPràcticament cada dia arriben notícies d'embarcacions de migrants que naufraguen intentant arribar a Europa a través del Mediterrani. Ahir mateix, un ferri va rescatar 27 persones a l'estret de Gibraltar. Els supervivents van explicar que 22 persones havien mort en el trajecte i que els seus cossos havien estat llançats al mar. La tragèdia per als familiars és doble, perquè mai sabran amb seguretat què va passar amb ells. El mar s'ha engolit milers de vides els darrers anys, i de moltes mai sabrem ni la identitat ni les seves històries.
És per això que l'ARA va posar en marxa fa mesos un ambiciós projecte periodístic consistent en reconstruir les vides de 37 persones, homes, dones i criatures, que van desaparèixer, juntament amb la seva embarcació, el 14 d'agost del 2018 en un lloc indeterminat entre el Marroc i Espanya, al mar d'Alborán. La descoordinació entre els serveis de salvament espanyol i marroquí va provocar que no hi hagués rescat, ja que aquell mateix dia es enfonsar una altra embarcació amb el mateix nombre de tripulants.
La notícia del naufragi corria el risc de quedar sepultada rere l'allau d'informacions que cada dia hi ha sobre aquests sinistres. L'ARA, però, va poder posar-se en contacte amb el traficant que va organitzar el viatge i així tenir accés al llistat de les persones que anaven a l'embarcació: 28 homes, set dones i dues nenes.
A partir d'aquí, i en els casos en què ha estat possible, la periodista Cristina Mas s'ha posat en contacte amb els seus familiars per saber qui eren, quins somnis albergaven, quin trajecte havien fet fins a trobar-se aquell fatídic dia a la costa marroquina a punt de pujar a la pastera. Molts d'aquests familiars, per cert, encara es resisteixen a assumir que ja no veuran mai més els seus éssers estimats.
I és gràcies a aquesta feina que sabem que l'Aline Mayamba era una infermera del Congo, tenia 42 anys i feia el viatge perquè volia reunir-se a París amb la seva germana i després portar-hi els seus quatre fills. O la Getou Mbala, de 28 anys, que després d'acabar dret volia anar a viure a França, i la seva filla Gemima, d'un any. Segons explica la seva germana, la Getou havia tingut una filla però la seva família no ho sabia. També podem escoltar el missatge confiat que el Moussa Doukanassi va enviar al seu cosí de França just abans de pujar a la pastera. Un cosí a qui esperava veure aviat.
Precisament, aquest dijous és el Dia Mundial del Refugiat i l'ONU ha fet públic que ja hi ha més de 70 milions de desplaçats forçats al món. És evident que no hi ha receptes màgiques per solucionar la tragèdia de les morts al Mediterrani, però el que no es pot fer és ignorar aquesta realitat i mirar cap a una altra banda. Esperem que aquest exercici periodístic serveixi per conscienciar les autoritats i la societat en general del que s'amagava rere les imatges, tantes vegades vistes, de cossos inerts en una platja. Tots ells tenen noms i cognoms, persones carregades de somnis i esperances. I amb ells se'n va també un tros de la nostra humanitat.
