Què fem amb els narcopisos?

Aquest diari fa anys que s'ocupa de denunciar la dura realitat dels narcopisos, que comporta una degradació de la vida en els edificis on s'ubiquen i en l'entorn immediat. Un dels barris històricament més afectats és el Raval barceloní, però no és un problema exclusiu seu. La realitat de la drogoaddicció i del consegüent tràfic d'estupefaents –o viceversa– és un llast endèmic instal·lat en les nostres societats, un problema que no pot ser tractat només amb mesures policials i de seguretat –que, tanmateix, són absolutament imprescindibles–, sinó que alhora demana intervencions més de fons des d'una mirada socioeconòmica i educacional, de més complexa aplicació i que donen resultat a mitjà i llarg termini. També aquestes són del tot necessàries.

Dit això, en primera instància hi ha, esclar, la qüestió evident de la impossible convivència: els afectats per un narcopís demanen solucions pràctiques i efectives. Ningú en vol un a tocar o a l'escala de casa. També costa ubicar les narcosales (a Barcelona n'hi ha setze), que igualment generen rebuig. L'alternativa a la seva absència és la consegüent presència al carrer de persones que es punxen a la vista de tothom a plena llum del dia. Són vasos comunicants: o s'habiliten espais especialitzats, tutelats i vigilats o tant els afectats per aquest tipus d'addiccions com els camells venedors, els uns i els altres normalment associats a situacions d'extrema vulnerabilitat i de delinqüència perillosa, es busquen la vida com poden i, per tant, igualment acaben alterant la vida ciutadana.

La impotència dels veïns ha portat, cíclicament, a manifestar el seu malestar al carrer i, fins i tot, a passar a l'acció ocupant narcopisos un cop havien estat buidats per evitar, així, que de nou recaiguin en el mateix ús il·legal. Una solució dràstica que comporta perillositat per als que la practiquen. En aquest sentit, la denúncia dels pisos buits, fàcilment ocupables per narcos, i molts dels quals són propietat de corporacions bancàries, és un altre element per a la polèmica.

En tot cas, fins avui ni la lluita veïnal ni les millores en la coordinació policial o l'increment puntual dels agents no ha aconseguit frenar el món de la droga. El suculent negoci no s'atura: els traficants, un cop perden terreny per actuar, o bé canvien de zona o aviat recuperen el marge de maniobra al mateix indret buscant noves estratègies per obtenir pisos, com el cas que narrem avui: el d'una llogatera que totes les evidències situen com una testaferro, de manera que es fa més difícil el seu desallotjament legal. No ens ha d'estranyar, doncs, que la sensació, tant per als ciutadans afectats com per als mateixos cossos policials, sigui d'un etern retorn al principi. Un bucle. Ja fa anys que en parlem i el fenomen dels narcopisos persisteix, enquistat al cor de les nostres ciutats, i dificulta la ja de per si prou complexa rehabilitació dels barris més empobrits. A Barcelona, el moment àlgid va ser el 2018. Les xifres avui són bastant inferiors, però estem lluny de veure el final del túnel.