Del Mur als murs
BarcelonaLa caiguda del Mur de Berlín ara fa 30 anys va canviar la història. No hi ha tants esdeveniments dels quals es pugui dir això amb propietat, sense que soni a tòpic o a exageració. Per a alguns, amb aquella inesperada revolta popular que s'anava coent a Hongria i la RDA però que ningú va preveure, s'acabava el segle XX. El de les dues guerres mundials i el d'una Guerra Freda que dos anys després, el 1991, es va poder donar per liquidada amb la dissolució de l'URSS. L'acció cívica i pacífica al carrer per tirar a terra aquell mur de la vergonya construït el 1961 va marcar l'inici del final sobtat del bloc comunista. El 1992 el politòleg Francis Fukuyama va voler veure en el canvi d'època la fi de la història: havia triomfat la democràcia capitalista, s'havia acabat la lluita ideològica. Una tesi contestada aviat, tant ideològicament com per la mateixa realitat. Després hem vist, esclar, com aquell suposat triomf feia aigües. El que ha vingut és precisament la crisi tant de la democràcia representativa com del capitalisme en la seva versió neoliberal, de manera que ens hem endinsat en l'era d'una globalització inestable carregada de noves incerteses en tots els camps, també en l'ideològic: la precarització de la classe mitjana occidental, el terrorisme jihadista, la crisi climàtica, l'emergència d'un populisme d'extrema dreta que recorda el dels anys 30, el nou despertar de la Xina...
Però quan el 9 de novembre del 1989, a tres quarts d'onze de la nit, els soldats de frontera de la República Democràtica Alemanya (RDA) obrien el primer pas del mur pressionats per la gent, per a molts era com si s'obrís una gran porta a l'esperança. Aquell enderroc per la voluntat dels ciutadans de les dues bandes de Berlín era el símbol d'alguna cosa nova. Les expectatives immediates eren altes. Com si saltés el tap d'una ampolla de cava, de cop es desfermaven energies tapades durant dècades i corrien aires d'optimisme a banda i banda del Mur. La gent havia fet possible el miracle: havia enderrocat el Teló d'Acer. Després del trauma del nazisme, Alemanya podia tornar a pensar en la reunificació política. Després d'anys de dictadura comunista, els ciutadans de l'Est –no només els alemanys–, emmirallats en el consum i el benestar econòmic occidentals, per fi albiraven una vida en llibertat –per viatjar, per deixar enrere la censura– i la possibilitat de progressar individualment.
Tres dècades després, el balanç a l'Europa de l'Est és agredolç. Bona part dels seus ciutadans encara arrosseguen el trauma del comunisme i els murs mentals triguen a desaparèixer, mentre que la incorporació al lliure mercat, i a l'Europa comunitària, ha tingut efectes ambivalents: ha enriquit i modernitzat els països, però alhora ha disparat les desigualtats i ha generat frustració en molts que han vist com les seves il·lusions individuals o col·lectives eren inabastables. En el terreny polític, com si fossin fantasmes del passat, han tornat règims de tall autoritari, com passa a Hongria i Polònia. I finalment, com va passar amb Espanya després de la dictadura franquista, en la majoria d'aquests països tampoc no s'ha fet un exercici valent de memòria històrica, sinó més aviat d'oblit. Recordar la caiguda del Mur de Berlín, i tot el que hi ha al darrere, segueix sent, doncs, necessari per aprendre del passat i construir el futur.