Un Mundial que ens avergonyeix a tots
BarcelonaL’entrenador del Liverpool, l’alemany Jürgen Klopp, és un dels pocs professionals del món del futbol que s’han mullat en contra del Mundial de Qatar, que comença el dia 20. “La veritat és que ningú ha pensat en aquests treballadors. Hi ha hagut moltes oportunitats de denunciar-ho, però molta gent ha guanyat diners per les raons equivocades. Tots som culpables”. El món veurà ara la magnificència d’uns estadis futuristes construïts al mig del desert, pagats amb els dividends del petroli i el gas per una petita monarquia que en els últims anys ha estès els seus tentacles per tot el planeta, i especialment en el món del futbol, amb el PSG de Messi, Neymar i Mbappé com a vaixell insígnia.
Però què s’amaga al darrere de tota aquesta ostentació de riquesa? Què s’amaga al darrere d’aquesta l’opulència? Doncs és tan fàcil com imaginar com s’han pogut construir aquests estadis a 50 graus de temperatura i amb tan poc temps. Tot i que l’hermetisme del règim fa que no hi hagi xifres oficials, una investigació de The Guardian xifra en 6.500 el nombre de treballadors morts en les obres del Mundial. Les històries d’alguns d’ells, recopilades al Dossier d’avui, posen els pèls de punta. Igual que la resta de monarquies del Golf, Qatar es beneficia de l’afluència de centenars de milers de treballadors provinents de països pobres com el Nepal, Bangladesh, l’Índia o les Filipines que treballen en condicions infrahumanes i sense cap dret laboral. Tant de bo el Mundial servís per posar el focus en aquestes contradiccions. La FIFA ja té un historial de corrupció prou ampli per sumar ara el nul respecte als drets humans.
Perquè, al costat del drama dels treballadors, Qatar té altres ingredients que el converteixen en un país poc recomanable per albergar un esdeveniment com aquest. A Qatar, per exemple, es persegueix l’homosexualitat i les dones estan condemnades a ser ciutadanes de segona. De la mateixa manera que a ningú se li va acudir organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud a la Sud-àfrica de l’apartheid, ¿com és que es permet en un país on es discrimina la meitat de la població pel fet de ser dona? Cal remarcar que almenys la selecció de Dinamarca es va plantejar fer algun tipus de protesta formal, mentre que a Espanya ni Luis Enrique, ni la Federació ni els jugadors han alçat la veu.
És obvi que ara ja no hi ha temps d’evitar que el Mundial tiri endavant, però sí que hi ha l’oportunitat d’obrir un debat seriós sobre els límits ètics del negoci de l’esport. No tot s’hi val i el respecte als drets humans i a la dignitat de les persones ha de ser un requisit indispensable sempre. I per això deixar que règims autoritaris intentin blanquejar-se a través de l’esport és un error que tard o d’hora tots pagarem. A Qatar molts voldran que ens fixem només en el que passa en el terreny de joc, però la nostra obligació és veure-hi més enllà i mostrar allò que alguns volen amagar.
