En història, les continuïtats pesen més que els canvis. Fins i tot en moments de canvi. Això, per exemple, cada cop resulta més evident pel que fa a la Transició espanyola a la democràcia. La dictadura es va acabar, sí, i de manera incruenta, sí. Però moltes impunitats del poder van continuar soterradament, amb botxins i víctimes. Així ho testimonia la recerca que ha fet l'historiador David Ballester en relació a les, per dir-ho eufemísticament, males praxis policials. Si hem de ser més clars: assassinats. Molts.
Aquesta recerca mostra la continuïtat d'un estat de dret clarament deficient en dos sentits: en uns fets criminals escandalosos (134 morts per violència policial entre el decés al llit del dictador Franco el novembre del 1975 i el desembre del 1982, un cop els socialistes ja havien pujat al poder) i en l'opacitat que encara perdura a l'hora d'accedir als arxius per posar-hi llum. En la majoria de casos, aquest investigador ha hagut de tirar la tovallola sense poder aclarir exactament com va anar cada mort. ¿Com pot ser que quan ens acostem als 50 anys de la fi de la dictadura encara hi hagi aquesta manca de transparència als arxius policials i militars? ¿A qui es protegeix? A la democràcia, segur que no. Als morts, encara menys. És un dèficit clamorós de l'estat de dret que encara no es pugui fer memòria, i ja no diguem justícia, a tantes víctimes innocents, no ja del franquisme (que també), sinó dels mateixos inicis de la democràcia. Per a moltes famílies és un malson esfereïdor que perdura, inacabable.
Aquella va ser una Transició pacífica, pactada, sense revolució, però hi va haver violència. Molta. És prou coneguda la d'ETA, esclar. Ho és molt menys, en canvi, la violència d'estat, d'un estat que va permetre que molts agents de la policia i la Guàrdia Civil continuessin actuant al marge de la nova legalitat democràtica, en la més absoluta i lamentable impunitat. Els seus comandaments, en molts casos militars, els van encobrir. Van seguir practicant la tortura, van seguir actuant com si el carrer fos seu, van seguir amb el gallet fàcil. La gran majoria de morts a les seves mans van ser menors de 30 anys. Anar a una manifestació podia suposar perdre la vida. Fins i tot hi va haver una víctima de 2 anys! I de tot això ningú no n'ha passat comptes. Molts casos, de fet, resten en l'oblit. El famós pacte de silenci de la Transició té a veure amb això. Silenci sobre les barbaritats del règim franquista, algunes de les quals es van allargar en democràcia.
Un encobriment que s'ha perpetuat amb els arxius tancats amb pany i forrellat. Les lleis de la memòria històrica són també la història d'un fracàs. Sempre han quedat a mitges. Mai era el moment, calia mirar endavant, girar full. La llei que volia impulsar el govern Sánchez de moment resta també aparcada en un calaix. La por a la reacció d'una dreta intransigent i històricament revisionista, incapaç de fer creu i ratlla amb el passat dictatorial, és un llast que continua paralitzant la democràcia espanyola.
