El Tribunal Suprem ha fet un pas més, i important, per crear el mite Puigdemont. La decisió d’investigar-lo –a ell i al diputat Ruben Wagensberg– per "terrorisme" a la causa del Tsunami Democràtic augmenta la legitimitat moral de l’expresident a l’exili. Puigdemont terrorista? És tan extemporània l’acusació, tan fora de lloc, que només pot donar raons i credibilitat al líder independentista català. Voler fer passar un acte de desobediència civil no ja per una revolta violenta sinó per una acció terrorista no té ni cap ni peus. Qualsevol persona amb dos dits de front hi veu una evident manipulació amb una clara intencionalitat política. Aquí i a Brussel·les. L’alt tribunal no només està reforçant la figura de Puigdemont, sinó que s’està desacreditant a si mateix. Però segueixen, inasequibles al desaliento.
Fins i tot a Espanya, on el record d’ETA fa que la gent sàpiga molt bé què és terrorisme, per molta distància nacional i sentimental que molts ciutadans sentin respecte de Puigdemont, ben pocs el qualificarien de terrorista. Segur que li dediquen adjectius prou desagradables –fugat, covard, antiespanyol, boig, cabdill... el que vulgueu–, però no terrorista. Bàsicament perquè no ho és, esclar. Però els jutges del Suprem, desenfrenats i indissimuladament enfrontats amb el govern de Sánchez, s’han deixat anar retorçant fins a l’absurd la lògica jurídica. La seva maniobra contra la llei d’amnistia és diàfana i tosca. Han perpetrat una nova argúcia jurídica que els allunya de la realitat, que crea una realitat de ficció. Terrorisme? De debò? Però ja ens hi tenen acostumats.
Esclar, la justícia seguirà el seu curs, implacablement. Cosa que tindrà efectes polítics desestabilitzadors per al govern Sánchez. Això, i la revenja contra Puigdemont, és el que volen. Dos ocells d’un tret. El que no calculen és l’efecte futur sobre Catalunya. Mai no hi pensen. I quin és aquest efecte? La mitificació de l’expresident. Estan creant un nou Macià o un nou Tarradellas. Havien estat polítics discutits, amb trajectòries complexes i discutibles, però en tornar de l’exili, el 1931 i el 1977, tots dos van ser rebuts i aclamats amb una fervorosa popularitat. Entre el retorn de Macià i el de Tarradellas van passar poc menys de 50 anys. Un cicle temporal que es pot repetir entre Tarradellas i Puigdemont, que tard o d’hora acabarà venint i serà rebut multitudinàriament, com un autèntic heroi. Com més se’l vulgui castigar, com més exagerada sigui la persecució jurídico-política, més gran serà la seva aura. L’instint popular és així.
El fet que Puigdemont hagi portat Junts a rebaixar el seu radicalisme i entrar en el joc polític espanyol, fent president el socialista Pedro Sánchez, i que malgrat això la justícia el tracti com a possible "terrorista", no fa sinó augmentar a Catalunya el sentiment de distància i estupefacció. Com pot ser? Per dir-ho planerament: "Ni si et portes bé no et perdonen". Així es veu al carrer. Puigdemont, víctima d’una revenja persistent. I el Tsunami Democràtic, un moviment civil que va néixer per canalitzar la protesta de manera "no-violenta", tal com explícitament consta en els seus comunicats, convertit exactament en el contrari per art i màgia d’un tribunal obsedit.
La decisió del Suprem, a part de revoltar els afectats i el seu entorn immediat, també ha generat preocupació, i molta, entre els qui, sense renunciar a les pròpies conviccions, fa temps que defensen el diàleg i la negociació, entre ells el mateix diputat republicà Wagensberg. És a dir, en ERC, però també en el PSC i els comuns. Perquè sens dubte suposa un problema greu per a l’estabilitat a la Moncloa, i de retruc per al govern de la Generalitat. Però sobretot –i aquesta és la qüestió de fons– suposa curtcircuitar la via, ja de per si prou lenta i incerta, de la resolució política del plet sobiranista. És tornar al bucle. El Suprem, al servei de l’enfrontament patriòtic disfressat de justícia. Puigdemont i el Tsunami terroristes? Sisplau!
