El PSC aspira a ser a les dues bandes d'una futura taula de diàleg que abordi la qüestió catalana. Aquest és l'esperit de la jugada que ha portat el fins ara ministre de Sanitat, Salvador Illa, a renunciar al càrrec en plena pandèmia per ser candidat del partit a la presidència de la Generalitat en les eleccions més atípiques des de la recuperació de la democràcia i que, en paral·lel, ha situat Miquel Iceta de ministre de Política Territorial i Funció Pública amb l'encàrrec obvi de pilotar la difícil carpeta catalana. Es tracta d'una jugada dissenyada pel mateix Iceta amb l'imprescindible aval de Pedro Sánchez. El president espanyol deu molt al líder socialista català, que li va fer costat quan més difícil ho tenia dins del PSOE. I Sánchez ha acabat comprant a Iceta la doble estratègia que consisteix, per una banda, en rebaixar la tensió a Catalunya i, per l'altra, en buscar la manera de trencar l'hegemonia independentista al Parlament i la societat catalana. La mateixa idea dels indults als presos polítics, llançada fa tres anys per Iceta sense encomanar-se a Ferraz, finalment també ha estat adoptada pel president espanyol. Però en tot aquest joc estratègic, Sánchez també juga les seves pròpies cartes: ja fa temps que busca un relleu al socialisme català que li permeti controlar de manera encara més ferma el PSC, situant-hi persones que li deguin fidelitat directa.
Tot això, en clau de partit. Però el conflicte català no es pot abordar només des d'una perspectiva que, per molt legítima que sigui, queda curta. El desencaix polític de Catalunya és una qüestió històrica i enverinada que demana, des del punt de vista de l'Estat, no només estratègia o tacticisme, per al qual Sánchez ha demostrat sobrada capacitat, sinó valentia i projecte. I és aquí on l'aposta socialista no queda clara, com tampoc no ho està gens la d'un govern espanyol amb dues visions que clarament no coincideixen: quan Iglesias veu en Puigdemont un exiliat polític, al PSOE se li posen els pèls de punta. I també costa saber en quin punt intermedi se situa un Iceta que en uns anys ha passat de fer seu el dret a decidir a defensar l'aplicació de l'article 155 que va deixar en suspens l'autogovern.
El resultat de les eleccions catalanes, si finalment se celebren aquest 14 de febrer, com ara sembla que serà, sens dubte condicionarà l'actuació del nou ministre de Política Territorial a l'hora d'abordar la carpeta catalana. Iceta és un polític dialogant, pragmàtic, amb una doble fidelitat: per aquest ordre, en primer lloc al socialisme hispà i en segon lloc a la tradició catalanista. Des d'aquest punt de vista, el seu bagatge i tarannà són adequats per posar en marxa una taula de diàleg d'alta complexitat que, perquè sigui realment operativa, hauria d'anar acompanyada d'autèntics gestos de distensió, de la fi de la repressió de l'independentisme. No serà gens fàcil. Però ni el PSC és Cs ni Iceta és Arrimadas, i a més l'independentisme ha descobert amb dolor quins són els seus límits i quins errors no pot tornar a cometre. En tot cas, Iceta segur que serà en un costat de la taula, i el 14-F decidirà qui s'asseu a l'altre.
