El ministeri de l'Interior i la gestió dels extutelats
BarcelonaLa gestió de la immigració és extremadament complexa i afecta molts àmbits diferents, però hi ha situacions que resulten kafkianes i que demanen una solució urgent. Aquest és el cas dels joves d’origen estranger extutelats per la Generalitat, que quan arriben a la majoria d’edat entren en una mena de bucle burocràtic del qual resulta molt difícil sortir. En aquest cas, per regularitzar la seva situació han de presentar un contracte d’un any a jornada completa o justificar uns ingressos propis de 580 euros mensuals en la primera petició, o de 2.000 en la renovació. No cal ser un expert per entendre que un exmena, que ha entrat de forma irregular a Espanya, difícilment tindrà aquests ingressos o, pitjor encara, podrà tenir un contracte sense papers.
És un peix que es mossega la cua i que hi havia el compromís de resoldre amb una reforma del reglament d’estrangeria.Segons ha pogut saber l’ARA, el text de la reforma està redactat i tot està a punt, però el ministeri de l’Interior ha decidit bloquejar la modificació i ha impedit que el tema vagi a un consell de ministres. Aquest bloqueig afecta 4.000 joves de 19 a 23 anys només a Catalunya, segons les dades de la Generalitat.
El que no té sentit és haver invertit un seguit de recursos en aquests nois i noies a través de la DGAIA (alguns d’ells estan estudiant graus de formació professional, per exemple), per després condemnar-los a l’economia submergida i a la clandestinitat perquè no hi ha cap mecanisme previst per regularitzar la seva situació de forma fàcil i senzilla quan fan els 18 anys.
Aquest bloqueig està provocant tensions al si del govern espanyol, molt polaritzat al voltant de la figura de Fernando Grande-Marlaska, protagonista de diverses polèmiques. L’última:un retorn de menors al Marroc que la justícia ha aturat davant la sospita que no s’ajusta a la legislació vigent.
La Generalitat, per la seva banda, continua pressionant perquè s’aprovi la reforma i es doni així una sortida a aquests joves, que, en alguns casos, són aquí des de fa bastants anys. És incongruent que una part de l’administració dediqui recursos i esforços a polítiques socials i d’atenció a unes persones perquè després, des d’una altra instància, es posin bastons a les rodes i es taponin totes les possibles vies d’integració d’aquestes persones. És com el teixit de Penèlope, que la dona d’Ulisses cosia de dia i descosia de nit per no haver d’acceptar cap dels seus pretendents.
Un mínim consens social en valors humanitaris aconsella donar una oportunitat almenys als joves que no han comès cap delicte, de manera que un cop arriben a la majoria d’edat puguin treballar i tenir els papers en regla. Si no, estarem creant un nou problema: el d’una bossa de sensepapers que no marxaran per pròpia iniciativa i es veuran obligats a viure als marges de la nostra societat per poder, simplement, sobreviure. ¿És això el que volem?