Milions per a Rodalies? Un problema de credibilitat
Els anuncis d'inversions milionàries de l'Estat a Catalunya tenen un problema de credibilitat. El paper ho aguanta tot: queda molt bé posar generoses partides als pressupostos amb les quals regalar les orelles dels soferts usuaris de les Rodalies catalanes. I pot tenir el seu impacte mediàtic venir-los a anunciar. El que passa és que després l'execució d'aquestes inversions es produeix en uns percentatges ridículs, ofensius. Les dades són tossudes i decebedores. Abans de l'estiu es van saber els números definitius del 2021, amb un resultat que no per esperat resulta menys punyent: Catalunya va rebre un 35% de la inversió pressupostada, per un 184% de Madrid. La comparació és dolorosa. Greuge sobre greuge. Amb precedents com aquests, costa molt no agafar-se les noves promeses com a mínim amb un més que justificat escepticisme.
En aquest context, l'anunci que ha fet aquest dilluns la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, que preveuen invertir, entre inversions directes i transferències, 2.980 milions d'euros durant el 2023 a Catalunya (1.012 per a Rodalies), d'una banda no pot ser sinó benvingut i de l'altra genera les lògiques suspicàcies de sempre. La pregunta resulta òbvia: quina part dels diners tornaran a quedar-se en anunci i, per tant, no es materialitzaran?
Per combatre aquesta falta de credibilitat guanyada a pols per l'Estat des de fa dècades, la ministra ha assegurat que en els primers sis mesos del 2022 s'està executant a Catalunya una xifra un 40% més alta que la del primer semestre del 2021. D'acord. Però el problema és que l'any passat en el mateix període Catalunya només va rebre el 13,3% de la inversió territorialitzada que preveien els pressupostos de l'Estat. O sigui, que fins i tot si l'increment anunciat és real –de moment, en tot cas, no s'han donat xifres concretes–, encara quedarà molt per sota del que seria òptim. A més, en l'execució d'aquest primer semestre del 2022 s'hi han inclòs els 1.000 milions d'euros d'indemnització que s'han pagat per la fi de la concessió de l'AP-7.
La ministra Raquel Sánchez, des de la seva sensibilitat catalana, es mostra "plenament conscient" del terreny relliscós que trepitja quan afirma que fins que no s'executi el 100% del que es pressuposta no es podrà donar per satisfeta. Sens dubte s'agraeix la sinceritat, però encara seria més d'agrair que els seus desitjos es convertissin efectivament en realitats tangibles: és a dir, que s'assegurés d'un compliment eficaç de les promeses. Per què costa tant aquí i tan poc a Madrid? Fins que no hi hagi proves fefaents que s'avança de manera clara en aquesta línia, la sensibilitat de la ministra quedarà en això: en bones paraules. I el que seguirà vigent és que Catalunya, a més de patir un endèmic dèficit inversor i arrossegar, doncs, uns retards que mai s'arriben a corregir, pateix el càstig afegit d'una negligència persistent a l'hora de dur a terme les obres i millores promeses sobre el paper.