Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) ofereixen un bon balanç per a l'economia catalana. El 2023 ha acabat amb més ocupats que mai: s'han creat 197.600 llocs de treball nous –és la comunitat autònoma que més n'ha produït– i s'ha arribat a un global de 3.716.600 llocs. També s'ha reduït l'atur, amb una taxa que se situa en el 8,97%, nou dècimes per sota de la del tancament del 2022. En els últims dotze mesos, doncs, el nombre d'aturats ha caigut en 20.900 persones, una davallada del 5,4%. Només el mal comportament de l'últim trimestre, quan els diversos registres han anat lleugerament a la baixa, enfosqueix una mica el panorama, sobre el qual planen alguns núvols pels recents anuncis de grans empreses que reduiran plantilla o tancaran plantes: H&M, Danone i Venca. En tot cas, el retrat general que surt d'aquest any és positiu.
Però més enllà de la imatge global tranquil·litzadora, hi ha un element numèric afegit que convida a una reflexió que, a més d'econòmica, és social i política. Dels molts nous llocs de treball creats, el 63% han estat per a nascuts a l'estranger, amb un increment de 125.000 persones. És a dir, un de cada tres nous empleats és immigrant. A més, d'aquests, la gran majoria provenen de fora de la Unió Europea.
La dada confirma el que ja és sabut: que l'economia catalana necessita mà d'obra externa per seguir creixent, una dada que s'ha anat repetint al llarg de la història contemporània i que un cop més deixa en evidència els simplistes i demagògics discursos antiimmigració. Els nouvinguts no només no ens prenen la feina, sinó que són imprescindibles per fer funcionar la roda econòmica: de fet, fan feines que els autòctons no estan disposats a assumir, tant per la duresa com pels sous. En aquest sentit, és rellevant que Lleida, la demarcació amb el sector primari més potent, sigui la que té un atur més baix, del 5,4%. Si a això hi sumem tot el sector ocult i estructural de treballs no regulars (per exemple, moltes treballadores de la llar), l'aportació laboral de la mà d'obra forana esdevé encara més rellevant.
En un moment en què les competències sobre immigració tornen a ser al centre de l'actualitat i en què algunes veus intenten vincular el fet migratori a conductes delinqüencials, les dades van per una altra banda. Els prejudicis i la realitat no encaixen. En l'últim any, els immigrants amb feina legal han augmentat un 22%, mentre que en el cas dels ciutadans amb nacionalitat espanyola ha sigut de prop d'un 2,5%. Sens dubte, l'acollida i la gestió d'aquesta necessària força de treball vinguda de lluny podria fer-se molt millor si el Govern disposés de les competències transferides. Però, en tot cas, sense l'aportació laboral d'aquest gran contingent forà el país tindria un greu problema de falta de mà d'obra i, per tant, d'alentiment econòmic. Una natalitat baixa i uns sectors, sobretot el de serveis i l'agropecuari, que segueixen proporcionant feines de qualitat baixa –tant en termes de sous com de productivitat– expliquen aquest imprescindible flux continu de treballadors estrangers.
