Accedir a una hipoteca s'ha convertit en tot un problema per a àmplies capes de la societat, sobretot en un moment en què els interessos s'han enfilat. A més, el preu que cal pagar per aconseguir una llar continua augmentant, de manera especialment accentuada en algunes zones de Catalunya. Dues dades ho acrediten: les hipoteques signades van caure un 14,1% a Catalunya al gener i el tipus d’interès mitjà es va situar en el 3,46%, que equival al màxim de la darrera dècada. I així com el nombre d’hipoteques ha baixat, la demanda d’habitatge continua alta: no hi ha prou pisos per satisfer-la. El resultat de tot plegat és que els preus van créixer un 3% l’any passat.
La previsió és que la construcció d’edificis residencials, que el 2023 només va créixer un 1%, s’estanqui aquest any i fins i tot baixi el que ve. I, alhora, s’espera que aquest any baixin els tipus d’interès i, per tant, sigui més barat hipotecar-se. Els dos factors combinats haurien de dur a un increment encara més marcat del preu de l’habitatge.
La manca de construcció d’habitatges nous també afecta el mercat de lloguer, on els preus continuen creixent malgrat les diverses regulacions que s’han aprovat. Ara per ara semblen pedaços que no han pogut controlar la situació i inclouen forats que s’han convertit en finestres d’oportunitat per als especuladors, tal com passa amb els lloguers de temporada.
Tot indica, doncs, que el problema de l’habitatge a les zones més tensionades de Catalunya, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, no només no se solucionarà, sinó que s’accentuarà. I això requereix una resposta decidida de totes les administracions implicades: des dels ajuntaments fins als governs, però sempre amb una mirada àmplia. Barcelona, per exemple, no pot intentar resoldre el problema tota sola, sinó que la solució s’ha de pensar en clau metropolitana.
D’una banda, cal combatre la picaresca especuladora que esquiva la xarxa de seguretat que hauria de ser la normativa, ja sigui per la via dels lloguers de temporada o amb les habitacions rellogades a preus desorbitats. Però també és evident que s’ha de potenciar la construcció de més edificis residencials. De manera planificada i tenint en compte l’urbanisme, els serveis, l’entorn i la mobilitat, però cal més habitatge, protegit i també del mercat lliure.
A més, sabent que l’espai a Barcelona és limitat, la planificació de nous habitatges s’ha de fer en clau metropolitana. Per tant, cal pensar en el transport públic. La capital no pot viure d’esquena a les poblacions del seu voltant ni a la resta de Catalunya. Si s’apliquen mesures per reduir l’ús del vehicle privat, imprescindibles per combatre la contaminació i el consum de combustibles fòssils, el transport públic hauria de ser capaç d’assumir aquestes necessitats de mobilitat. I aquí també han d’assumir la seva responsabilitat totes les administracions, dels ajuntaments als governs.
