Les proves PISA han provocat una sacsejada educativa. El debat sempre ha de ser benvingut i en aquest cas és més necessari que mai. Hi ha un ampli consens que els pitjors resultats de la història a Catalunya responen a causes multifactorials i, per tant, que cal abordar la situació alhora amb valentia i intel·ligència. Un dels elements a tenir en compte és, sens dubte, el pressupostari. Però aquí tampoc es pot caure en la simplificació. Amb els números a la mà, resulta evident que patim un dèficit. A l'hora de fer la radiografia dels països i les comunitats de l'Estat participants en les proves PISA, Catalunya hi surt perdent es miri com es miri. Castella i Lleó, la comunitat espanyola amb millors resultats, inverteix en educació un tant per cent del seu producte interior brut (PIB) que és gairebé el doble que Catalunya: un 4,49% respecte del 2,52%. I si ens comparem amb els països de l'OCDE, en la relació entre els pressupostos educatius i el PIB també quedem lluny d'Estònia, Alemanya, França o el Japó.
Però, atenció!, més recursos no és automàticament garantia de millors resultats. En aquest sentit, és molt important veure a què es destinen els diners. Per tant, sí: toca incrementar la despesa pública en educació a Catalunya. De fet, és una reclamació històrica, en la qual els darrers anys, superades la crisi financera i la crisi pandèmica, s'han fet forts els sindicats, que han liderat un cicle de vagues i han marcat el discurs dels docents, molt focalitzat en les condicions laborals.
Llavors, on s'han d'invertir els diners? A part d'estar per sota del seu entorn en termes pressupostaris, un fet diferencial clar de Catalunya és la realitat social estructural, que es reflecteix als centres, amb un alt percentatge de famílies vulnerables i nouvingudes. Un 24%, segons PISA, mentre que al Japó, que ha obtingut els tercers millors resultats a PISA, representen un 1%. Alemanya, que com Catalunya ha experimentat una gran davallada i ha assolit també els seus pitjors resultats, té un 26% d'alumnes vulnerables. Queda clar on hi ha una part rellevant del problema.
Així doncs, si a un lloc cal abocar recursos extres, és a les escoles i instituts que concentren aquesta pobresa social, que acaba tenint una traducció directa en els resultats educatius. Els diners que caldria posar han de servir per crear més aules d'acollida, per fer grups més reduïts, per donar acompanyament extraescolar als que no s'ho poden pagar, per fornir els centres de bons i més professionals. I als bons mestres, a més de formar-los bé, d'avaluar-los de manera contínua i de triar-los amb més exigència, se'ls ha de poder retribuir millor: els que assumeixin la feina de remuntar centres d'alta complexitat haurien de veure compensat econòmicament el seu compromís. Seria una manera, també, d'atraure talent als destins més difícils. A més de tot això, resultaria decisiu aconseguir evitar la segregació escolar, és a dir, distribuir de forma més equilibrada els alumnes d'entorns vulnerables, sigui per pobresa o per origen, amb l'objectiu d'evitar guetos educatius.
